"Ens calen menys embolcalls i més cultura"

--Heu obtingut molta informació de fonts coneixedores de primera mà del cas Millet, però expliqueu que aquestes fonts no volen revelar la seva identitat. Tot i que han passat més de dos anys d’ençà que els Mossos d’Esquadra van entrar al Palau de la Música, penseu que encara hi ha por de parlar de Fèlix Millet?
--A mi no m’ha fet gens de por fer aquest llibre. En canvi, a la gent que ha estat a prop seu, per sota seu, al mateix nivell i fins i tot per sobre, els fa por d'identificar-se quan m’expliquen coses. Els qui eren subordinats perquè creuen que Fèlix Millet encara té poder d’incidir. Els que estan al seu mateix nivell o per sobre, és una estratègia d’imatge, d’evitar que se’ls hi vinculi. I encara hi ha una altra versió, gent que dóna la cara però per desmarcar-se’n. Quan a aquest grup els he preguntat si havien tingut contacte amb Fèlix Millet després d’esclatar el cas, tots m’han dit que feia mesos que no, que és un empestat.

--Al vostre entendre, Fèlix Millet encara té poder?
--No, rotundament.

--Fèlix Millet va transmetre, durant les compareixences davant el jutge, una imatge de frivolitat que va indignar la societat. És conscient de la magnitud del frau?
--Ell no té por, està descol•locat perquè no té la sensació d’haver delinquit. Ell té el convenciment, i és cert, que va salvar el Palau de la Música. Quan ell s’hi va posar al capdavant, el Palau queia a trossos, i l’ha convertit en una joia. Si us pareu deu minuts al davant del Palau veureu que és constant el degoteig de turistes. Per tant, ell no té plena consciència d’haver delinquit, sí que és conscient que ha fet coses mal fetes, però no li sembla que siguin delicte. I per tant, sí que considera que d’una manera o altra ha estat tractat injustament. Per això no volia tornar la Creu de Sant Jordi.

--Durant molt de temps ha tingut la complicitat de les administracions i dels mecenes. I potser també, en nom de la cultura, s’han permès més coses que no es permetrien en un àmbit diferent?
--Sí, és cert. Jo he arribat a la conclusió que se sabia el que passava allà dins, però no en la mesura en què passava, perquè aleshores s’hauria actuat de forma molt més contundent. Però el Palau és un símbol, i això descol•loca molta gent quan es fa públic el cas.

--Respecte d'aquest espoli cultural, al llibre doneu a entendre que la societat civil catalana i els representants polítics tenen part de responsabilitat per haver permès que el robatori s’hagués allargat tant. En quin sentit?
--Ens calen menys pedres i més cultura, menys embolcalls i més projectes. L’embolcall és fantàstic, i ho dic no només pel Palau de la Música, sinó també per les gales del cinema català, per exemple. Però al darrere d’això, quin cinema tenim, com es promociona la base del cant i de la música? La classe política està molt pendent de la imatge, de què diran, i molt poc del contingut. Tot és molt buit, tant ells com el que genera la seva activitat.