Bumerangs i intromissió

El recompte final dels vots en les autonòmiques a Astúries ha donat un escó més al PSOE (16), a expenses del Forum d’Àlvarez Cascos. Amb això, l’aritmètic del legislatiu autonòmic dóna una empat a 22 escons entre les possibles coalicions d’esquerra (PSOE i IU) i de la dreta (Foro i PP), y deixa la solució en mans de l’únic representant del partit UPyD, de l’ex socialista Rosa Díez.

Aquesta difícil governabilitat s’afegeix a la dolça derrota, que és més aviat un èxit de cara a la possible formació d’executiu per part de José Antonio Griñán a Andalusia. En tots dos casos, la jugada els ha sortit malament als representants de les formacions conservadores i, en l’asturià, l’avançament no obligat dels comicis ha tingut un efecte bumerang contra el president en funcions i antic ministre, que va intentar aconseguir una majoria més àmplia, i s’ha quedat en minoria. Tot un avís per a d’altres que ja han plantejat avançaments electorals, a Catalunya i també al País Basc.

A Euskadi, en precampanya ja llançada quan queda menys d’un any per renovar la cambra de Vitòria-Gasteiz, el president Patxi López ha fet unes declaracions “espontànies” d’oposició frontal al pacte fiscal català, tot dient que suposaria el desequilibri del conjunt d’Espanya.

El company del partit i líder dels socialistes catalans sortia immediatament a rebatre aital declaració, advertint-li que s’ha posat on ningú l’havia demanat, fora del seu territori de competència.

D’altres, sense cap compromís ni afecte per companyonia, han estat més radicals i li han retret quelcom força semblant al cinisme, en rebutjar per a d’altres quelcom que ell i els seus conciutadans gaudeixen en grau màxim, amb la fiscalitat i hisendes pròpies derivades del Concert Econòmic.

És cert que els concerts dels territoris històrics de Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Biscaia no son d’ara, es van pactar i s’han aplicar al llarg dels segles sense més interrupció que els anys de dictadura, i en aquest en virtut del decret de Franco que només va afectar les “províncies traïdores” de Biscaia i Guipúscoa, mentre es mantenia als dos restants.

A més, la legitimitat històrica ha estat reforçada per l’aval i suport, sempre i a cada negociació dels cupos a pagar a l’Estat, per tots els partits polítics dels parlaments respectius, inclòs el Partit Popular.

Amb la seva declaració que pot semblar inoportuna, López es pot allunyar dels propis companys de partit, i dels catalans en general, però ha causat un altre efecte, potser calculat: l’increment d’unes critiques, fins fa poc minoritàries, de creadors d’opinió del Principat respecte de la insolidaritat dels bascos amb Catalunya en els moments claus i davant les institucions de l’Estat, i de lamentacions per la “simpatia” o l’emmirallament amb la forma de ser i d’actuar dels bascos, en general i sobretot en política. Uns sentiments que, d’altra banda, no consideren recíprocs per l’altra banda.

En la memòria dels bascos es conserva com a traïció històrica la manca de suport dels diputats catalans a l’Estatut que va rebutjar el congrés espanyol de la República, a diferència del català, i que no va prosperar fins al 1936, quan ja no tindria efectes pràctics només que a les “províncies traïdores” i per pocs mesos.

Fa dies, Duran i Lleida va respondre, amb neutralitat impensable fa anys, que al Congrés, i davant l’Estat, cada part, d’Euskadi i de Catalunya, va a la seva, també ara, i que es poden trobar tants exemples de votacions decisives a la contra d’una banda com la de l’altra.

Finalment, la declaració del actual lehendakari podria tenir una altra finalitat, a termini més llarg, la de continuar acumulant punts, fent mèrits, davant l’actual cúpula del PSOE, després d’haver estat un dels grans defensors de la candidatura de Rubalcaba en les primàries interiors, i donant la raó a qui veuen el seu futur polític a la capital del Regne.