Poblenou

Vista del Carrer Pere IV amb l'hotel Habitat Sky de fons.

El Poblenou és un dels deu barris dels que es composa el districte barceloní de Sant Martí.

El seu origen està en un dels nuclis habitats de Sant Martí de Provençals que va créixer aviat en indústria i habitants. Va arribar a ésser a la fi del segle XIX, l'àrea amb la major concentració industrial de Catalunya.

Des de 2006 el barri està limitat entre els carrers Jaume Vicens Vives, Avinguda d'Icària, Àvila, Pere IV, Llacuna, l'Avinguda Diagonal, Bac de Roda, el passeig del Taulat, i el carrer Bilbao fins a l'espigó de la Mar Bella. Tradicionalment l'extensió era major i formava part d'aquest territori zones dels barris adjacents que, després d'una revisió dels moviments veïnals sobre el projecte de divisió administrativa en barris de Barcelona (2006), van incloure el topònim «Poblenou» en aquests barris: El Parc i Llacuna del Poblenou, La Vila Olímpica del Poblenou, Diagonal del Mar i Front Marítim de Poble Nou, i Provençals de Poble Nou. El seu eix cívic principal i més popular és la Rambla del Poblenou.

En l'actualitat és una zona en constant transformació, on s'hi ubica el que vol ser nou districte tecnològic de la Ciutat Comtal, el 22@, "convivint" amb la resta de façanes d'antigues fàbriques i una vida veïnal que intenta conservar l'esperit familiar i popular que s'ha perdut en altres barris de Barcelona.

Historia

La història del Poblenou es pot separar en diferents etapes:

Inicis històrics del Poblenou

L'espai físic que avui ocupa el nostre barri va ser una zona humida pantanosa, típica de les àrees properes als desembocaments, com és el cas de la del Besòs. Topònims com Llacuna o Joncar, recorden aquest fet.

Entre els segles XII i XIII aquesta zona humida va començar a aprofitar-se econòmicament amb pastures per al bestiar destinat a abastir a Barcelona. Amb elles comencen a aparèixer masies, com la de Can Canals o la de El Taulat d'en Llimona. La vida exclusivament agrària va durar fins al segle XVIII.

La zona ja era la que hi havia al darrera de la Ciutadella, construïda després de la desfeta de 1714. D'aquest segle és la construcció de la Casa de la Quarentena, -on eren revisats els viatgers sospitosos de portar malalties epidèmiques-, la instal·lació del primer cementiri fora muralles i general i l'aparició de les fàbriques d'indianes -teixiits inspirats en l'Extrem Orient-. Fet, aquest darrer, que canviarà profundament la zona. És l'inici d'un important poblament humà.

La Industrialització

La revolució industrial a Sant Martí començà el primer terç del segle XIX. La proximitat a Barcelona, la facilitat i l’abundància d’aigua, la barator dels aliments, de l’estatge i dels terrenys, donaren un gran impuls a la fabricació, triant el pla martinenc per establir les indústries. Sant Martí es distingí en activitats com el blanqueig, estampat i tintoreria. Aparegueren nous processos de fabricació que requerien una tecnologia força mecanitzada, com ara el vapor.

Alhora, necessitaven una considerable mà d’obra. El desenvolupament industrial comportà -doncs- un paral·lel creixement demogràfic i, amb ell, l’edificació de més cases. Fàbriques pioneres foren Achon i Ricart, a la dècada dels 40.

Cap a la dècada de 1840-50 la concentració d’habitatges sorgida al sud del terme de Sant Martí fou batejada popularment com a Taulat o "Pueblo Nuevo". El 1855, Ildefons Cerdà es refereix al barri dient-li Icària, influït com estava per companys que intentaven crear una comunitat de regust socialista utòpic.

Des de Barcelona, el principal accés a aquest nou barri era el passeig del Cementiri, obert el 1839. De seguida, els industrials del sudest de la ciutat hi van veure possibilitats d’expansió. Amb els anys, el passeig -futura Avinguda d’Icària- serví per fer entrar a Barcelona els vins i aiguardents que venien de fora, i a més esdevingué el nucli de confluència del naixent ferrocarril. El 1848, va néixer el primer de tot Espanya, la línia de Mataró que travessava els terrenys de la platja deserta del Poblenou.

El 1854 es va obrir el carrer de Sant Joan de Malta, que en realitat era el camí natural de Sant Martí cap a la platja. I per la mateixa època es va fer, al sector del Taulat, la plaça Isabel o -des del 1868- Prim.

Els anys 1870 -lligat a la desaparació de la Ciutadella militar i al canvi polític-, el nombre de fàbriques va créixer vertiginosament, i amb elles, la població i els habitatges.

Al costat de les noves factories es van formar ben aviat nous nuclis urbans, com ara el barri de la Plata -entre els carrers de Wad-Ras i Badajoz- i el d’Icària, al sud de l’Avinguda d’Icària.

S’hi sumaven el nucli central del Poblenou, articulat al voltant de la Rambla i de Marià Aguiló, entre el carrer Pere IV i el Taulat. El 1886 s’urbanitzà com a rambla el passeig del Triomf, nucli urbanístic però també social i associatiu del barri.

D’entre les diverses indústries que es van instal·lar a finals del segle XIX, en destacaven algunes prop de l’Avinguda d’Icària, com ara la Teneria Barcelonesa, prop del Bogatell, i el Gas Lebon.

S’hi ubicaren també magatzems de dipòsit -com Crédito y Docks- magatzems de vins, fabricants d’aiguardents -com ara Martini & Rossi i Can Bardina- i farineres -com El Progreso, Folch i Albiñana, La Perfección i Can Gili-. Sant Martí esdevingué la capital del segment modern de la indústria farinera espanyola, gràcies a la proximitat del port i la densitat de la trama industrial.

Els boters abundaven al barri de la Plata, habitat especialment per immigrants valencians i aragonesos.

Més tard, al voltant de l’Avinguda d’Icària s’aixecaren Can Rocamora -fàbrica de sabó i espelmes- i la fàbrica de mosaics Escofet.

Pell que fa al barri en general, entre totes les indústries destacava la tèxtil, sobretot la dedicada a les filatures i ram de l’aigua. És el cas de Ca l’Arañó, Can Felipa, Can Saladrigas, l’Escocesa, el Cànem, Torelló, Can Janas, Muntadas, Casas i Jover, Can Forasté, Juncadella o Ferrer i Vidal. Al ram del metall destacaren Can Girona, Can Torras i Rivière. D’altres rams foren els de les adobaries, el químic i el de l’alimentació; en aquest darrer cal esmentar Xocolates Amatller i Olis Basseda. El paisatge industrial el completaven nombrosos petits tallers i fàbriques mitjanes.

En els espais que deixaven aquestes grans indústries -que sovint tallaven els carrers- s’aixecaren edificis d’humils habitatges, generalment mal construïts i amb deficients condicions higièniques. Les epidèmies de còlera, tifus o verola, que fins ben entrat el segle XX, produïren gran mortaldat, eren moneda corrent, i trobaven terreny adobat en les humils i poc higièniques vivendes dels obrers.

A això cal afegir la manca d’enllumenat de gas als carrers, l’existència de pous negres i dipòsits de latrines que -juntament amb els fums de les xemeneies- empudegaven l’ambient i produïen problemes per a la salut. També mancaven lleis contra el llançament de deixalles, així com transports públics i escoles. La convivència dels habitatges de la gent amb les fàbriques era força difícil pels perjudicis que aquestes els ocasionaven.

Les condicions laborals i de vida dels treballadors i treballadores eren força precàries: Llargues jornades de treball, sous baixos, treball de dones i infants, inexistència d’ajuts per malaltia o invalidesa, o jubilacions; àpats insuficients, falta d’higiene, d’escolaritat... Problemes que les cròniques crisis econòmiques agreujaven.

Els anys 1870, els obrers més conscienciats s’havien organitzat: uns participaven en les naixents associacions de treballadors, i altres, als ateneus obrers.

La resta de la població la conformaven la classe mitjana de comerciants, empleats qualificats, propietaris i petits industrials, i una classe acomodada d’industrials més importants que vivia a la rambla.

En una barriada treballadora com la del Poblenou, el cooperativisme tingué forta implantació. El 1876 va néixer L’Artesana i el 1890 La Flor de Maig, que arribaria a ser una de les cooperatives més importants del país, fins i tot amb granges pròpies a Cerdanyola. Les cooperatives de consum eren muntades i gestionades pels obrers mateixos, que intentaven ajudar-se comprant menjar a preu més econòmic, i també en el camp cultural i social.

Amb el sentiment de saber-se desatès l’ajuntament de Sant Martí, davant dels seus problemes, no té res d’estrany que es formés un moviment segregacionista, ben propi de l’època. Així fou com, el 1851, el Poble Nou reclamà la segregació, aconseguint-la el 1870, encara que la Diputació anul•là l’acord.

El 1897, Sant Martí de Provençals i altres poblacions del Pla foren agregades a Barcelona. El Poblenou passava a ser un barri més de la ciutat-comtal.

Per la seva banda, el Poblenou comptava amb vuit barriades que tenien personalitat pròpia: la Llacuna, el Taulat, la Plata, Trullàs, la França Xica, el Darrera el Cementiri, Pequín i el Somorrostro. Aquestes darreres barriades es tractaven en realitat d’indrets amb barraques ubicades al llarg del litoral poblenoví.

La del Darrera el Cementiri es trobava -com el seu nom indica- entre aquest i la via del tren. Pequín era als límits amb Sant Adrià. Sembla ser que el van aixecar famílies orientals que havien emigrat de les Filipines el 1870.

El Somorrostro, que va néixer amb la immigració provocada per l’Exposició Universal de 1888, s’estenia entre la Barceloneta i el Gas Lebon. En aquest indret naixerà la ballarina Carmen Amaya.

El Poblenou ha disposat d’entitats recreatives que omplien el temps de lleure dels seus habitants, en una època en què els transports eren pocs i cars per als veïns, proletariat en la seva majoria.

La Societat Recreativa i Cultural l’Aliança es va fundar el 1869. La seva primera seu va estar al carrer Wad-Ras. El 1884 estrena un nou local a la Rambla-Wad Ras. El 1905, ampliant el ventall de manifestacions culturals, lúdiques i esportives, s’inicien les projeccions de cinema. L’edifici va ser transformat per un altre de més important el 1919.

Anys després, fruit de les diferències polítiques entre els socis, s’acorda la construcció d’un de nou, el Casino l’Aliança, del 1929, obra de l’arquitecte Amadeu Llopart.

L’Ateneu Colón fou fundat el 1889 per una penya d’amics.

El 1910 es fundà el Centre Moral i Cultural que, al principi, es deia Centre Social.

Com a barri obrer, el Poblenou heretà el missatge d’en Clavé i les seves corals: L’agrupació més antiga fou "El Sabre de Plata", fundada el 1896. Unes tenien el seu estatge social propi i d’altres s’aixoplugaven en un bar o en el marc d’una entitat.

La vida esportiva també hi ha estat força present. El 1909 naixia el Júpiter, club de futbol. El seu nom venia d’un aerostàtic guanyador d’una d’aquelles curses de globus inflats amb gas que es van fer populars a la primera dècada del segle. El camp del Júpiter es trobava a la cruïlla de Lope de Vega i Llull.

El 1931 aquesta entitat va fer un homenatge a Francesc Macià, president de la Generalitat. Altres formacions esportives foren la Penya Ciclista i el Club Atlètic Poble Nou, ambdues del 1929, i el Gladiador, del 1932. Arran d’una escissió del Júpiter, el 1916 es creà l'Agrupació Excursionista Icària. La seva primera seu fou a la Rambla, per passar després a instal·lar-se al carrer Llull.

El 1930 va constituir-se el primer club de natació del barri, el Club Natació Poble Nou. I sense constituir cap entitat, el 1912 s’obrí la Societat de Banys de la Mar Bella amb l’esperit de fomentar les activitats a l’aire lliure. Presumia de ser "la platja més neta de la zona marítima de Barcelona".

Pel que fa al món polític, els republicans havien tingut de sempre un gran predicament a Sant Martí. Els vells republicans i els nous -els radicals d’en Lerroux- arribaren a tenir força locals arreu del barri. El 1912, la recent creada C.N.T. tingué alguns dels seus nuclis primerencs al Poblenou.

Un barri obrer tradicionalment castigat per la injustícia social, difícilment podia escapar-se de l’esclat revolucionari que es va estendre per Barcelona al llarg de l’anomenada Setmana Tràgica, el 1909. La crema d’edificis religiosos dominà el carrer. Foren cremats el convent de les Franciscanes -escola per a les filles de bona família-, a la rambla, i la comissaria de policia.

Entre 1912 i 1923 Barcelona patí temps durs caracteritzats per les vagues i els atemptats, alguns dels quals tingueren lloc a Sant Martí. El cop d’estat del general Primo de Rivera va aportar al Poblenou, entre altres coses, divisions entre els propis veïns. És el que va passar a l’Aliança vella, quan una part dels socis va fer costat al dictador, provocant que els dissidents obrissin una nova seu a la vora.

Entre els veïns oposats a la política antiobrera i anticatalanista del nou règim hi ha via el jove escriptor Xavier Benguerel que, el 1924 i juntament amb Salvador Roca, van fundar la revista "Poblenou", que serví de defensa de les postures catalanistes del barri durant la dictadura.

Durant els anys 1920 s’obriren humils passatges, alguns carrers i s’aixecaren ponts. Malgrat tot, les fàbriques i l’antiga xarxa de petits carrers continuaven tallant els grans, projectats per Cerdà.

Arquitectura

Edifici modernista en una cantonada de la Rambla del Poblenou.

El passat industrial del barri va llegar nombroses fàbriques que van ser abandonades i posteriorment recuperades per a diferents usos, com lofts, estudis i com seu de diferents entitats. Comparteix amb això habitatges construïts durant el segle XIX i XX, centrades en el nucli tradicional del barri (al voltant de la rambla del mateix nom). Els últims anys s'està remodelant intensament, amb la construcció d'edificis moderns i la rehabilitació d'alguns d'ells. Gran part d'aquests canvis està promogut pel projecte Districte 22@.

El Poblenou i els artistes

Ramon Calsina, artista polifacètic nascut l'any 1901 al barri barceloní del Poblenou, va interpretar en les seves obres paisatges del Poblenou, dels seus carrers, dels seus terrats, de les teulades de les cases, del Gasòmetre i de la inconfusible Torre de les Aigües, actualment situada al bell mig de la Plaça Ramon Calsina.

L’antiga torre de les Aigües del Besòs, feta per l’aquitecte Pere Falqués l’any 1881, tenia l’objectiu de portar l'aigua subterrània del Besòs cap al nucli urbà del Poblenou i Barcelona, però ben aviat es va descobrir que l'aigua extreta tenia un alt grau de salinitat i no es podia beure. Per aquest motiu, l'any 1922 la torre es va vendre a Can Girona, una fàbrica metalúrgica que aprofitava l'aigua de la torre per al procés productiu. Els seus 68 metres d’alçada i els 12 metres de diàmetre han estat un element reiteratiu en l’obra de Calsina, com per exemple en la pintura titulada "la Castanyera" del Museu Deu del Vendrell

De la mateixa manera els globus també són una constant en l’obra de Ramon Calsina, globus aerostàtics que s’enlairen pel cel del barri del Poblenou. Els globus van marcar l’adolescència de l’artista, on l’enrailament dels globus de gas era tot un espectacle. La gent pujava a les terrasses de les cases per veure’ls i quedaven captivats davant les formes voluminoses i el colors.

Els records i les vivències de Calsina del seu barri també són presents en els seus dibuixos. En l’obra “Estampes infantils”, en el marge inferior dret de la composició va dibuixar la llanterna màgica, conservada encara actualment per la família de l’artista. La llantera màgica era com la televisió actual, Calsina jugava tot passant unes pel•lícules de colors pintades a mà. Al centre de la composició un nen amb bata i espardenyes agafa aigua d’un recipient per netejar la roba. Precisament, de nen, quan Calsina passava la bogada, va descobrir el personatge de la dreta de la composició: en Robinson Crusoe El dibuix evoca aquests records d’infantesa, quan cada dijous l‘infant Calsina posava la roba de la setmana en cendra i aigua calenta. Al fons de la composició va representar la Torre de les Aigües, els globus i uns vidres de quan treballava de vidrier.

Transport

El barri es connecta amb la resta de la Ciutat mitjançant la línia 4 de la Xarxa de metro de Barcelona. El sector limitat per la Diagonal permet l'accés a la xarxa de tramvia del Trambesòs. A més, hi han estacions del sistema de Transport Bicing.

Entitats

• Agrupació Excursionista Icària
• Agrupament Escolta RAKXA
• Arxiu Històric del Poblenou
• Assemblea de Joves del Poblenou
• Associació de Rugby Poble Nou
• Associació Cultural La raspa del Poblenou
• Associació de Veïns de Poblenou
• Ateneu Popular Octubre
• Centre d'esplai del pare abraham
• Centre d'esplai la flor de maig
• Centre d'esplai movi
• Centre d'esplai sagrat cor
• Centre Moral i Cultural del Poblenou
• Casino l'Aliança del Poble Nou
• Colla de DIABLES del Poblenou
• Colla del Drac del Poble Nou
• Club Natació Poble Nou
• Escena Polenou

Fonts d'informació

Baqué, Dolors i altres (1999c): Ensenyem Sant Martí. Cicle d'itineraris educatius. El Poblenou, al voltant de la rambla; Ajuntament de Barcelona.

PAYÁN, NÚRIA: Ramon Calsina creador incondicional. Museu Deu, 2009, pàg. 29-34.

DSM: Districte Sant Martí El territori i els barris. Web de l'Ajuntament de Barcelona. [URL http://w3.bcn.es/V11/Home/V11HomeLinkPl/0,2739,388028_389358_1,00.html]

AHP: Arxiu Històric de Poblenou. Pàgina Web de l'associació. [URL http://www.arxiuhistoricpoblenou.es]

AVPN: Associació de veïns i veïnes del Poblenou. Pàgina Web. [URL http://www.elpoblenou.cat]

Vegeu també

• Joan Caralt Planas

Enllaços externs

• El Poblenou, a la web de l'Ajuntament de Barcelona
• Arxiu Històric de Poblenou
• Poblenou.org, portal d'actualitat del barri
• Associació de veïns i veïnes del Poblenou