Fa més de dues dècades que el PSPV-PSOE no és res. Una desgràcia interna i una catàstrofe externa. Els socialistes valencians s’han devorat a ells mateixos i s’han convertit en el partit més corrosiu del sistema solar. Han superat, amb escreix, fins i tot Esquerra Republicana. Un mèrit distingidíssim. Des de 1991 el Partit Popular controla l’Ajuntament de València i des de 1995 la Generalitat Valenciana. Al llarg d’aquests més de vint anys el PSPV-PSOE només ha fet el ridícul. Els socialistes valencians han passat del 51,4 per cent dels vots a les eleccions a Corts de 1983 al 27,5 de les del 2011. Sempre baixant. L’únic gest de dignitat que ha estat capaç de concretar va tenir lloc en el penúltim congrés, quan els delegats van rebutjar de manera unànime la pretensió de la directiva de rebatejar-se i convertir-se en el Partit Socialista de la Comunitat Valenciana. Els crits “País Valencià, País Valencià!”, corejats per tots els assistents, van constatar que encara quedava una espurna de dignitat en el gran partit perdut.

El PSPV-PSOE ha anat de pitjor a pitjor encara. En les darreres eleccions a Corts Valencianes va superar-se a ell mateix i va aconseguir perdre els vots del possibilisme. Aquells electors que els havien fet confiança des de la desconfiança per impedir les majories absolutes del PP van decidir fer cas al cor i votar Compromís o Esquerra Unida. El següent pas dels socialistes valencians cap a l’evaporació podria consistir a perdre el suport dels propis fidels, els votants identificats amb les seves sigles que han aguantat fins ara la tempesta perfecta de dues dècades.

En què consisteix l’error persistent? Els socialistes valencians s’havien obstinat fins ara a mantenir dos errors crònics. El primer, consumir-se en baralles i bandositats internes. El PSPV-PSOE és una amalgama contradictòria d’interessos i cacics territorials que es lliguen i es deslliguen segons les circumstàncies. Això perdura. El segon, designar secretari general un mediocre total. Després de Joan Lerma va liderar el partit Joan Romero, que va ser substituït per Joan Ignasi Pla, que va dimitir i va ser succeït per Jorge Alarte. D’oca a oca. Aquest mal sembla que ara podria curar-se. En el congrés que han fet aquest cap de setmana, finalment sembla haver-se imposat la supervivència. Jorge Alarte ha estat humiliat en la valoració de la pròpia gestió i ha estat derrotat per l’alcalde de Morella, Ximo Puig, que és un polític, almenys en aparença, molt més consistent i capaç.

El gran problema continua sent que Ximo Puig ha hagut de guanyar gràcies a l’acord i al suport de totes les bandes territorials. Al sud, Leire Pajín; al nord, ell mateix; a tot arreu, encara Joan Lerma. El PSPV-PSOE és un pastís d’interessos regionals mal distribuïts i no és un projecte polític que sigui capaç de transmetre il·lusió a una societat que cada vegada sembla més farta –almenys, aparentment- de l’arrogància, les corrupcions, l’estil i les misèries que els ha aportat el Partit Popular. Mentre els socialistes valencians decideixen si progressen o si es mantenen en la involució, el més gran perjudicat de la tria ha estat Compromís pel País Valencià, una hàbil coalició que hauria tocat el cel si el trist Jorge Alarte s’hagués mantingut com a secretari calamitat al davant del PSPV-PSOE.