És curiós com la dreta "civilitzada" catalana, quan tracta el tema del mercat laboral i la lluita de classes coincideix amb la pitjor de les cavernes reaccionàries de la dreta mesetaria. L'editorial de La Vanguardia signada pel sotsdirector, Alfredo Abián no sembla digna del diari que la signatura sinó del pitjor dels editorialistes lisérgics de Gaceta o Llibertad Digital.
El contingut és pura demagògia, un contingut que mereix "un fiskeo", ja que les fal·làcies i arguments mereixen ser desgranats.
"La historia de nuestro movimiento sindical ha tenido momentos fascinantes. De entrada, somos el único lugar del planeta donde el anarquismo cuajó entre los obreros, dando lugar a imágenes surrealistas en los años veinte y treinta en las que pistoleros de la Confederación Nacional del Trabajo competían a tiros con mercenarios de la patronal. En pleno declive de la dictadura, las clandestinas y entonces comunistas CC.OO. fueron capaces de ganar las elecciones farsa que organizaba el falangismo sindical. Y con la democracia, llegó la eclosión. Al principio todo seguía siendo voluntarioso. Las reuniones se celebraban en lugares destartalados, fuera del horario laboral, por supuesto".
Més enllà del relat històric que sembla enyorar (suposo que la seva visió del mercat laboral els ha d'agradar ja que li retrotraeix a quan l'empresari se li anomenava patró i se li respectava com mereixien i no hi havia això anomenat convenis). Sembla que aquesta època gloriosa és on desitjaria que els sindicats es quedessin, quan es reunien en llocs atrotinats, fora de l'horari laboral i tot el treball era amateur i voluntari.
El treball voluntari està molt bé, tenir seus atrotinades sona molt èpic. Però avui dia els sindicats al món són organitzacions serioses, amb professionals. Quan un treballador té un problema no desitja que li atengui un tipus voluntariós fóra de l'horari laboral, sinó un advocat professional que pugui anar en horari laboral als judicis que és quan els té, desitja que el seu delegat sindical estigui format i tingui idea del que parla i a més pugui anar en horari laboral a acompanyar-li si té una reunió amb l'empresari perquè vulgui sancionar-li. Desitja també que qui li negocia el conveni darrere tingui el suport d'un economista que li assessori i d'un jurista que analitzi les clàusules que s'apliquin. Un treballador desitja que qui li negocia les clàusules de prevenció de riscos ho faci amb coneixement de causa.
Suposo que el senyor sotsdirector de La Vanguardia hauria també de valorar l'agradable que era la medicina quan l'exercien de forma voluntariosa les remeieres del llogaret a canvi d'un formatge i un tros de pa. Quan no costava diners la política perquè les decisions les prenia un senyor feudal (suposo que depenia d'un comte ha de deixar certa petjada) o quan la informació no requeria professionals sinó un tipus que cridava el bàndol real. La visió carpetovetónica, casposa i antiquada de la vida que té aquest personatge és curiosa.
"Pero todo cambió muy rápido. Los sindicatos se transmutaron en empresas con miles de empleados, a los que también, por cierto, se les aplican expedientes de regulación de empleo.".
O sigui, els sindicats van incloure professionals entre les seves files, van aparèixer advocats en els seus gabinets jurídics, administratius que fan el seu treball, experts en economia, professionals de la prevenció de riscos laborals, etc.. i com qualsevol ONG que té persones assalariades també ha d'ajustar les seves plantilles quan cauen els ingressos quan els afiliats van a l'atur i deixen de pagar al sindicat. Jo sóc un d'aquests professionals i estic encantat de treballar perquè els delegats puguin actuar en internet, per millorar l'atenció als treballadors a la xarxa. Estic orgullós del meu treball, que el discurs que més representa als treballadors (que no és el que marca l'editorial del grup Godó, no oblidem, està més proper al Círculo Ecuestre) aparegui a la xarxa amb més força. Jo estic orgullós de ser un d'aquests "milers" de treballadors, em sento millor, més coherent amb el que sóc i amb el que penso i crec que construint un món molt millor que obeint els interessos econòmics purs i durs d'un grup econòmic-mediàtic i disfressant-ho de periodisme com fa aquest editorial.
"Pronto contaron con miles de liberados, cuyo sueldo era pagado por la administración de turno o la empresa privada, donde, obviamente, sólo trabajaban para no se sabe qué causa."
L'argument ad-ignorantiam no és un argument. Si vostè com a periodista no s'ha informat no pot dir que no "sap la causa", vostè no la sabrà, però la legislació laboral ho explica, és una utilització generalitzada en tot el sindicalisme del món occidental. Hem de buscar països en vies de desenvolupament on no existeixen aquestes hores sindicals, suposo que desitja el sindicalisme de Bostwana ja que vostè que enyora el sindicalisme dels seus, cutre i voluntariós. Els delegats sindicals tenen hores per poder exercir les seves funcions. Perquè el sindicalisme requereix aquestes hores perquè sigui efectiu. Perquè el delegat sindical no pot dir-li al seu cap "esperi a fer-me un expedient a aquest treballador en hores lliures per poder estar present", perquè el delegat sindical no pot dir-li al seu cap "esperi que a mig dia podré acompanyar-li per fer el pla de prevenció de riscos laborals", perquè el delegat sense aquestes hores queda coix i manxol per exercir les seves funcions.
Suposo que vostè no sap que aquestes hores sindicals que ignora d'on surten, estan protegides pel Tribunal Constitucional i que la Constitució Espanyola les fonamenten. La llibertat de premsa i d'empresa que vostè, suposadament defensa emanen dels mateixos principis i estan a la mateixa altura. Forma part de la llibertat sindical i de la protecció del seu exercici. Suposo que a vostè li molesta que els delegats sindicals de La Vanguardia els hagi de pagar. Però és que gràcies a ells vostè s'estalvia diners, bé, dic vostè que no deixa de ser "un lacayo del propietari", la veu del seu amo disfressada de periodisme, el seu cap s'estalvia diners, en reducció de conflictes, reducció dels accidents laborals, canalització de problemes i negociació que eviten que les empreses tinguin pèrdues innecessàries. Vostè ignora que les hores sindicals estalvien diners a les empreses, vostè ignora moltes coses, sobre les que s'atreveix a editorializar.
"Pero, sobre todo, los sindicatos pasaron a depender del erario público. Las cuotas de los afiliados no daban para tanta burocracia y recurrieron a subvenciones de todo pelaje, incluidas las derivadas de organizar cursos de formación".
Hi ha afirmacions que ratllen la difamació, com l'última d'aquesta oració. Les aportacions que fan els treballadors per pagar la formació professional per a treballadors en actiu, no són subvencions als sindicats (ja de pas a les patronals que també les gestionen) són finalistes, serveixen per fer cursos i si vostè com a periodista té alguna cosa que dir, digui-ho clar i no ho insinuï. Si creu que els sindicats l'hi embutxaquen, denunciï-ho, perquè sinó estarà difamant i la seva frase pot acabar en els tribunals. Però sobretot la seva afirmació és falsa en més d'un sentit, els sindicats espanyols són els que MENYS depenen de les aportacions que no fan els seus afiliats, els sindicats espanyols sobreviuen bàsicament de les aportacions dels seus afiliats, no com els francesos o italians que depenen molt més de les aportacions públiques, els danesos de la gestió de l'atur, o els alemanys de l'obligació de pagar que tenen els treballadors per tenir conveni. Informi's, no digui ximpleries, se suposa que fa periodisme no agitació i propaganda.
"Ahora, el éxito parcial de la última huelga no tapa su declive."
Com no pot negar l'èxit de la vaga mata al missatger. S'ha trencat el guió establert, la dreta cavernaria, inclosa la "dreta civilitzada" catalana se li ha trencat el seu missatge, ells ja prevían la vaga general, la qual cosa no preveien era el seu èxit. Foti's. Ho sento molt per vostè i tota la seva classe social que creia que podria aplicar el seu programa de màxims sense que ningú digués res. Foti's.
Però és que a més d'estar fotut està vostè desinformat. Els sindicats no estan en declivi, almenys a Espanya, l'únic lloc de la UE, juntament amb Irlanda, on el sindicalisme ha augmentat sistemàticament la seva representativitat de forma sostinguda des dels anys 80, aquests anys que vostè veu com a gloriosos. Informi's perquè d'això jo tinc una tesina doctoral per confrontar-li.
"No vale decir que un gobierno de derechas está laminando su oscura financiación. La gerontocracia sindical ha hecho demasiadas cosas mal. Entre otras, mandar a sus piquetes subvencionados a coaccionar a los trabajadores autónomos, de los que nunca se han acordado, o convivir complacientemente con bandas corporativistas que antes eran tildadas de amarillas. Y lo que es peor, ignorar que la única clase obrera que queda es una legión de parados que también sueña con aburguesarse."
•Primera fal·làcia. Aquí ningú s'ha queixat que el PP suposadament retalli el finançament sindical (de fet aquesta és proporcional a la grandària dels PGE, si aquests es retallen aquesta decau), ningú des del món sindical ha fet un gest de protesta.
•Segona fal·làcia. És fosca? si ho és, bastant menys que el finançament i subvencions que tenen alguns mitjans de comunicació... com el seu?, tal vegada. Les aportacions públiques als sindicats són clares, publicades en els DOGC i BOE i de les que pot informar si vols. Els sindicats les publiquen en els seus webs, no ho sabia?, clar com de gairebé tot del que escriu en la seva editorial.
•Tercera fal·làcia. Té proves d'algun delegat d'UGT o CCOO? d'algun treballador d'aquests sindicats que hagi coaccionat a un sol autònom? Si és així, li acompanyo a un jutjat per fer la denúncia amb vostè. Mentre, per favor, deixi de difamar. O podria mirar com la seva pròpia empresa va intentar violar el dret a vaga la matinada del 29 intentant treure una edició mitjançant treballadors contractats com esquirols.
•Quarta fal·làcia. No sé al fet que "bandes corporativistas grogues" es refereix. Si és el sindicat de periodistes, al que ara vostè anomena groc, ha de ser, aquest que va aconseguir que els treballadors de La Vanguardia secundés la vaga. Una vaga que vostè va intentar rebentar per cert, i que el piquet pacífic de la matinada va impedir que vostè la rebentés. Bé, dic vostè, perquè està editorializant i no dubto que actua com a veu venjadora de la mà que li dóna de menjar. Amarillisme és no publicar una notícia d'una explotació laboral d'una empresa important perquè és el principal anunciant del seu diari, amarillisme és recaure en la destrucció sistemàtica del sindicalisme de classe. Groc és el seu article, però això no em preocupa, no puc esperar menys d'un article demagògic com el que ha escrit.
El problema de tot això és que els sindicats s'han sortit del guió, que persones com vostè volien que complissin, que fracassessin en la vaga general. Cosa que no ha passat i que el que més els pica és que els seus propis treballadors se sumessin i que La Vanguardia el dia 29 de març no sortís.
Com veig la "dreta civilitzada" catalana se sumeixi a la més rància i cavernaria dreta espanyola per marcar-se el luxe de difamar alegrement als sindicats. Si alguna cosa em deixa clar lel seu editorial fal·laç, senyor meu, és que els sindicats encara estem més vigents que mai i que encara seguim sent l'última línia de defensa de l'estat del benestar i dels drets dels treballadors. I vist el baix que ha caigut per difamar-nos, és que encara som una eina eficaç.
Com li dic, foti's encara seguim existint i funcionant.
