Quan s’oloren els títols, no hi ha cansament que valgui!, i encara menys si l’equip contrari, en aquest cas el Saragossa, et fa jugar en un jardí. Ho van dir els tècnics i jugadors blaugranes quan van sortir a veure el terreny de joc que els havien perpetrat: “ja no saben què fer!”, es van exclamar. És ben clar que joc net i futbol no casen bé. Per obtenir la victòria, o per no perdre, tot s’hi val: joc ras i patacada al cap i una gespa ben seca i ben alta i amb ramets de flors i tot si molt convé.

I quan es nota l’aigua de la Segona Divisió al coll, tampoc hi val el cansament. Fa quatre jornades, el Saragossa feia cara de descens, però un empat i tres victòries consecutives li han canviat la fesomia i l’ànim. No he escoltat cap saragossista dir-ho, però no m’estranyaria gens que el comentari més habitual a les seves tertúlies sigui: “si haguessin jugat així durant tota la temporada…” La qualitat no l’han millorada perquè tothom té la que té, però la intensitat amb què van sortir a jugar és la dels desesperats.

Jugar contra aquests equips al tram final del campionat sempre és més complicat que no pas fer-ho contra un del mig de la classificació que ja ho té tot fet i es mira el desfici dels altres amb suficiència. És veritat, encara que sigui un tòpic. Al Saragossa, l’entusiasme li va valdre per a la primera mitja hora en què va tenir un penal a favor (aturat per Valdés) i va avançar-se al marcador. A partir d’aquí, en un tres i no res, que vol dir en un quart d’hora, dos gols en contra (Puyol i Messi) i un expulsat, que vol dir partit tancat i barrat.

Quan s’oloren els títols, no hi ha cansament que valgui!, ja ho va dir el tècnic Josep Guardiola a la prèvia del partit contra el Saragossa (1 a 4), però tampoc és qüestió d’exagerar i, per això, va optar per deixar a la banqueta d’inici a Xavi, Iniesta i Busquets. La victòria a la Romareda, territori hostil com n’hi ha pocs, ha situat els blaugranes a només 3 punts del Reial Madrid. Probablement, serà una anècdota i prou perquè el València és dels que ja ho té tot fet a la Lliga. No ho és, en canvi, que el Barça sigui a les semifinals de la Lliga de Campions per cinquena vegada consecutiva: no és anècdota, és categoria.