Hisendes rebels

La tempesta de les retallades del govern Rajoy han vingut acompanyades, a més d’incompliments de les seves pròpies declaracions durant la campanya i després, i de compromisos amb Catalunya, d’una amnistia fiscal que a termini immediat beneficiarà defraudadors.

Sort en tenen, bascos i navarresos, del concert econòmic. Un sistema tradicional i legitimitat per segles de vigència que els permet, fins i tot, la rebel•lió fiscal de les hisendes, que no aplicaran aquesta mesura de gràcia i, a la vegada, de greuge compartiu per als qui han estat complint les fortes càrregues tributàries i no han pogut, ni podran,escapolir-se de les ara augmentades.

Cal recordar que als territoris anomenats àmpliament d’Euskal Herria en l’Estat Espanyol, les hisendes no són de cada comunitat autònoma, sinó de cadascun dels àmbits que en el règim comú espanyol anomenem províncies.

Pel moment, ja és segura la negativa absoluta de les Diputacions Forals de Biscaia i Guipúscoa, amb majories respectives del PNB i d’Amaiur, a aplicar el rentat legalitzat de diner negre.

Als altres dos àmbits, la rebel•lia es dóna també per feta, per manca de majories suficients per tirar-la endavant. La diputació Alavesa està governada en minoria pel Partit Popular, mentre que el Partit Socialista (PSE-PSOE) i, naturalment, el PNB, s’hi oposen. Tampoc l’Unió del Poble Navarrès, reconciliat amb el PP, gaudeix de majoria suficient per imposar la seva decisió, per la decisió contrària de socialistes i Nafarroa Bai.

L’autonomia més propera a la sobirania dintre el mapa autonòmic és, sense cap mena de dubte, la basco-navarresa. Diu la vella dita castellana, que “don sin din” no és res de res i a la fi el que més garanteix la llibertat de decidir sense ordres alienes, personal com col•lectiva, és un bon coixí de fons econòmics, més en la mesura que siguin ben administrats.

Els resultats favorables del sistema de concert econòmic es demostren en unes xifres d’atur que en els territoris forals amb prou feines arriben a la meitat de la mitjana estatal, i una qualificació del deute públic propi, especialment el basc, que les agències de qualificació internacionals situen a nivells més alts que els bons espanyols, i no només ara, quan ha tornat a disparar-se el diferencial amb el bund alemany.

Per a la resta, l’amnistia fiscal crea un greuge comparatiu amb els contribuents que han estat complint els compromisos de fiscalitat, i els compliran amb les correccions a l’alça imposades pel nou govern, i que no han estat gens lleugers, i encara ho seran menys. “Premiar” el rentat legal de diner negre amb una aportació del 10 per cent és reduir la contribució com a contrapartida fins a la quarta part, o menys, per a grans quantitats. I no és prou considerar que aquests capitals, i els respectius titulars, queden ja “marcats” per la hisenda general de cara al futur.

Com a mínim, la primera de les tres amnisties tributàries aplicades, la de Miguel Boyer, es va fer mitjançant l’adquisició de deute de l’Estat “al portador”, amb una aplicació parcial i diferent del secret bancari, per alleujar la càrrega financera de l’endeutament públic. Ara, qui tregui els fons amagats a la llum pública, es quedarà amb el 90 per cent del total absolutament disponible pel que vulgui, dintre de la legalitat, amb tota l’amplitud que permetin les lleis i les trampes jurídiques.