No ens enganyem, Esperanza Aguirre mai improvisa i menys en matèria tan delicada com pot ser la que ahir va motivar una escandalera en el molt adolorit món de les comunitats autònomes. Deixar anar allò que cal recuperar competències en justícia, educació i salut, és una cançó ja molt coneguda en els conciliàbuls madrilenys més propers al PP "de tota la vida", on allò del balafiament no va amb l'administració central i centralitzadora, sinó més aviat amb "els reietons" de l'Espanya desbocada que, pujats en les competències estatutàries, dilapiden els recursos "nacionals" propiciant així que la crisi actual pugui esdevenir en fallida amb la intervenció necessària dels organismes reguladors de Brussel·les o del Fons Monetari Internacional. Aquesta música, amb tornada inclosa i de fàcil memorització, és la que, ara mateix, ha volgut versionar la dama de ferro de la dreta espanyola amb el pur ànim de ficar por a qui es deixi intimidar i, sobretot, oferir-se com a alternativa de govern, una vegada més, al "tou" de Mariano. Perdonin-me, però encara que soni a insensatesa, a un, en escoltar a Donya Esperanza, li entra el riure fluix i, més concretament, les ganes de prendre's un orujo a la salut dels empresaris que s'aixequen cada matí per tirar endavant les seves empreses malgrat polítics de tan escàs nivell com aquesta senyora, especialment perquè perduri el bon ànim dels companys de la Comtessa de Bombai, que és com li diu amb sobirà enginy el col·lega Pablo Sebastián, perquè a aquests militants tipus Montoro o De Guindos, amb la que estan embolicant, només els faltava que en aquests temps en els quals prediquen austeritat, costi el que costi, els aparegués en el seu dia a dia l'anacrònica figura d'aquesta imitadora de luxe de Cruella de Vil, la inconfusible vilana de 101 Dálmatas, pregonant la fi del "cafè per a tots". Com bé explicava ahir en el Parlament el President de la Generalitat, si això és el que vol fer a la capital de l'Estat, han de fer-ho tots aquells que així ho desitgin, això sí, deixant als quals tenen una decidida i històrica vocació d'autogovern fora d'aquesta fira de les vanitats en la qual es mou tan a gust la Presidenta de l'autonomia uniprovincial de Madrid, una comunitat que, recordem, es van treure de la cistella, amb himne i bandera inclosa, els polítics de la Transició quan aquesta peça constitucional no era més que una província que formava part del que els de la meva generació vam conèixer a l'escola com Castella la Nova, és a dir, Ciudad Real, Conca, Guadalajara, Toledo i Madrid, o sigui, tot un invent. Hem de carregar-nos ara aquest embull com proposa en el fons la Senyora Aguirre, o simplement reinventar la frase de sempre substituint-la per una altra més d'acord amb la veritat històrica? Tal vegada. En aquest cas el que tocaria dir, vistes així les coses, és "Cafè, només pels cafeters".
Manuel Fernando González
Editor i Director
www.pressdigital.es
www.catalunyapress.cat
