L’ex-Iugoslàvia

Ara fa 20 anys del setge de Sarajevo, i per tant, també de la Guerra de Bòsnia. Allà, no molt lluny de casa nostra, en plena Europa i a pocs quilòmetres d’Itàlia, va tenir lloc el darrer gran genocidi del nostre continent. Les tropes sèrbies varen dur a terme una neteja ètnica dantesca i inhumana contra poblacions de majoria bòsnia mentre les Nacions Unides decidien, de forma irresponsable, què fer. Iugoslàvia havia caigut com un castell de cartes, i el que el règim autoritari de Tito havia unit a costa d’aplicar mà dura, es va convertir en un bomba de rellotgeria.

No obstant això, és molt difícil fer un anàlisi del que va passar i passa actualment als Balcans. En vaig ser conscient en un viatge pel sud de Sèrbia i el nou estat de Montenegro ara farà dos anys i que em va deixar molt impactat. Recordo com en pocs quilòmetres de distància, podies passar de visitar un fantàstic monestir ortodox penjat a la muntanya, a estar en un poble de majoria musulmana amb la seva respectiva mesquita, minaret i altaveus per cridar a la oració. El paisatge humà, doncs, és com a mínim impactant, i a vegades des d’aquí tendim a una simplificació de les coses força absurda. Ni els serbis són tots uns criminals de guerra, ni els kosovars un angelets moguts per l’ànsia de la llibertat del seu poble.

Malgrat tot, i com sempre, qui paga els plats trencats és la població civil sigui del bàndol que sigui. La postguerra ha estat i és dura. Potser no es passa gana com a l’Espanya dels anys 40, però només sortint al carrer es pot palpar un estat d’ànim trist en la gent. Krusevac, la ciutat sèrbia on vaig allotjar-me, havia estat pròspera. Un immens polígon industrial, ara tot rovellat, certifica que allà hi havia hagut feina i un cert benestar per a la població. Amb la guerra tot se’n va anar en orris. Esperem que com a mínim, les ferides cicatritzin i passi el que passi, l’esperança enterri l’odi que va causar el darrer conflicte bèl•lic d’Europa.