Cal celebrar que la senyora Esperanza Aguirre per fi hagi vist la llum i hagi afirmat que “[és imprescindible] revisar d’arrel l’estat autonòmic”, atès que “probablement (...) no ha servit per a allò que es creà, que era a integrar als partits nacionalistes de Catalunya i del País Basc”. Partits que, “al contrari [quan arribà el cafè per a tots] se sentiren menys integrats”. Per la qual cosa entén que “les Comunitats Autònomes hauríem de cedir cap amunt moltes de les nostres competències”.

La llàstima és que li hagi costat tants anys d’arribar a la mateixa conclusió que els catalans i catalanes ja teníem clara des de bon començament: la genial idea del café para todos no tan sols no era una solució per a una correcta vertebració de l’estat espanyol —per a acabar d’una vegada per totes amb els famosos problema catalàn y basco (que en realitat, no és més que el problema espanyol: que s’ha entestat en considerar sempre la pluralitat com un inconvenient a destruir i no com una riquesa a protegir)- sinó que encara agreujava la situació, en diluir les especificitats de les “nacionalitats històriques”.

Llàstima, també, que la seva tan il·luminada, i il·luminadora, conclusió no s’hagi produït tant per convicció personal interna —car això l’hauria obligat a deixar el seu càrrec com a presidenta d’una comunitat autònoma prescindible- sinó per unes simples i tristes raons econòmiques: “[l’estat autonòmic] ha servit (...) per a complicar, i per descomptat, encarir, el funcionament de les altres quinze regions”.

Llàstima, igualment, que aprofiti, gens subtilment, l’avinentesa per a carregar els neulers contra les comunitats autònomes i convertir-les en culpables exclusives de la crisi: “aquests errors (...) ens han conduit a una situació tan greu com la que tenim en aquest moment”. I que ho faci contradient la realitat: no són les comunitats autònomes —que tenen un deute total del 13,1 % del PIB espanyol- les que han col·locat l’Estat espanyol tan a prop de la recessió i la intervenció, sinó el govern central —el deute públic del qual ha augmentat fins un insostenible 68,5 % del PIB-.

Essent evident, doncs, qui ha estat un gestor econòmic més eficient —o menys ineficient-, per quina raó no podríem aplicar la seva recepta a la inversa? Per què, en lloc de recobrar l’estat algunes de les competències, no cedeix totes les seves a les comunitats autònomes i elimina la major part dels ministeris redundants? Només cal fer una elemental regla de tres per imaginar-nos quin fóra el magnífic estalvi que s’aconseguiria.

En comptes dels 48.000 milions que, en “càlcul modestíssim”, estimava Esperanza Aguirre, quan se n’estalviarien?

Posats a revisar l’estat autonòmic, perquè no ens animem a provar aquesta possibilitat? O, millor encara, perquè no deixem que ho provin ells tots sols i nosaltres, catalans i catalanes, fem el camí —nord enllà- que hem de fer?