L’anunci d’amnistia fiscal fet pel govern espanyol afegeix una dificultat més a l’economia andorrana, afectada per la crisi de forma molt greu, perquè el primer client i proveïdor és l’Estat veí del sud, i perquè poc o molt afecta la plaça financera que ha estat el Principat pirinenc.
L’oligopoli bancari s’ha apressat a treure ferro als efectes de la mesura, potser perquè coincideix amb la majoria de tècnics opinants –aquests economistes que sempre l’encerten quan expliquen per què van errar les previsions- que aquesta legalització de diner fosc, o del tot negre, serà poc aprofitada, donada la incertesa sobre el futur dels estalvis privats a entitats espanyoles i el fet que, un cop feta la regularització, el titular o titulars quedaran per sempre més objecte de vigilància estreta per part de les inspeccions.
En els darrers temps el que vigilaven els especialistes de la guàrdia civil a la duana de la Farga de Moles no era la sortida de diners cap al nord, sinó la repatriació de capitals dipositats cap al sud, amb el corresponent comís i l’aixecament d’actes de irregularitat o delicte fiscal.
Generalment es tractava d’unes (no gaires) desenes de milers d’euros, perquè els comptes no acostumen a ser de grans fortunes, sinó de petits estalvis acumulats a poc a poc, i retirats per cobrir necessitats sobrevingudes a famílies o petites empreses. La gran excepció i el rècord d’aquestes incautacions es va establir poc abans de l’anunci d’amnistia: més de mig milió d’euros que transportava un avi de Madrid al cotxe, un gran pal sense dubte.
I això que fa temps l’OCDE va esborrar Andorra de la llista de paradisos fiscals. L’organització internacional, però no Portugal. La tercera comunitat en volum de població per nacionalitat d’origen, ja greument afectada per la virtual fi de l’activitat de la construcció, es va veure castigada per la retirada de la seva ambaixada, víctima de les retallades, i sobretot per un increment de impostos, triplicat en el cas de béns immobles, que els ha condemnat a situacions límit i a un retorn massiu als llocs d’on van sortir.
Com a contrast, el copríncep i encara president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, complia a començament de la setmana la promesa i el seu govern signava el tractat contra la doble imposició per als seus ciutadans i els andorrans.
La signatura implica un gest de confiança amb la reforma de la fiscalitat, que es tramita al Consell General (Parlament) amb reestructuració o establiment de la pràctica totalitat de les figures impositives dels estats de l’entorn: societats, IVA, i a curt termini el de la renda, mentre que d’altres, amb Espanya al capdavant, han estat més prudents i es mantenen a l’espera de veure, negre sobre blanc, els nous textos legals que revolucionaran els comptes públics andorrans, com la llei d’obertura econòmica –que eliminarà el límit de participació de capital estranger a les empreses-, i la reducció a un sol dels habitatges que poden adquirir els nacionals d’altres països.
Aquesta reforma, tot i que amb els impostos a tipus per ara bastant més reduïts que a l’entorn, era reclamada i coneguda des de feia anys com a la “Constitució econòmica”, amb el referent de l’altra, la política que va modernitzar el sistema aviat farà vint anys, el 1993. I Mentrestant continuen les negociacions amb la Unió Europea per arribar a un acord d’aproximació, o fins i tot d’entrada a l’espai econòmic europeu. Pel moment, ja s’ha aconseguit l’acord perquè Andorra no només faci circular l’euro, sinó que en pugui encunyar. Aixó, si l’euro, com tothom desitja, sobreviu.
