Al si de CiU -i no cal dir, de l'oposició- s'estén cada dia més la sensació que Quico Homs va a la seva i que, trencat el 'pinyol' i barallats els seus membres, a la federació ja sols li queda la unió que produeix el poder.
Trencat ja el pinyol, cadascun fa la seva 'barraqueta' o regne de Taifes: els del partit, els de l'ajuntament, els de la diputació, etc.
A Quico Homs no li han agradat els resultats del Congrés de CDC. La consolidació d'Oriol Pujol com a secretari general i, pitjor encara, la consolidació de Josep Rull com a secretari d'organització l'allunyen de ser la figura central de CDC a l'espai mediàtic, tot i la seva convulsiva i prepotent presència com a portaveu del Govern anul·lant consellers, secretaris, directors generals i, pitjor encara, anul·lants el propi president Mas, del qui diuen que sembla el fantasma del Palau.
Per aconseguir aquesta magna presència mediàtica i política, l'estratègia que segueix Quico Homs és rodejar-se de personatges discrets i grisos que no topin amb ell. Així mateix, els directors, secretaris, etc., de l'entorn d'Homs se'ls anomena a Palau i de manera col·loquial "els xitxarel·los del Quico". Això ja va provocar, entre d'altres aspectes, l'allunyament dels seu amic David Madí, qui sabia que tard o d'hora s'hi hauria d'encarar. I evidentment, Madí és moltes coses excepte un "xitxarel·lo".
Però allà on Quico Homs ha superat totes les prediccions, incloses les dels seus col·laboradors, és amb la seva aproximació al PP i amb la seva manca de sentit d'Estat. Nomenant a principis de legislatura Josep Martí Blanch com a secretari de comunicació del Govern, va provocar un escàndol, donat que els únics mèrits coneguts per Martí eren haver sigut cap de premsa del PP a Tarragona i autor d'un llibre snob sobre les bondats d'ésser de dretes. Aquest nomenament va crear malestar entre molts bons professionals de CDC que aspiraven al càrrec i que van creure que aquest nomenament tenia l'explicació següent: "El Quico no vol ningú amb personalitat, donat que ell ho és tot, inclòs secretari de comunicació".
Amb tot, aquests darrers dies Homs s'ha superat a ell mateix com a estratega i ha promotgut la idea de pactar amb el PP i no amb ERC en la contrareforma de la CCMA. El seu odi i rencor cap a ERC té un fil històric que prové de l'època en què va coincidir amb els dirigents actuals d'ERC a la FNEC, i després en l'època del primer tripartit, quan va haver de deixar el Palau de la Generalitat en el qual s'hi sentia com a casa seva. La seva justificació és que el pacte amb el PP és més barat, donat que els d'ERC volen la continuitat de Mònica Terribas i en canvi els del PP no la volen, sobretot Armand Querol, qui és un xitxarel·lo que ja tenim domesticat de fa anys... com ja s'acaba de veure a
l'entrevista que li han fet al diari La Razón.
Quico Homs té doncs una particularitat: allò que toca es converteix en fracàs. L'Estatut, del qual ell mateix s'autoproclama el gran impulsor i redactor, és la principal evidència. Ara molts es pregunten si la transició nacional no acabarà igual, en depressió nacional.
La irresponsabilitat de pactar amb el PP a ajuntaments, a la diputació de Barcelona i, ara, a la CCMA és una gran equivocació que albira no sols el fracàs de Quico Homs sinó del propi president Mas, qui hauria de fer canvis al seu departament i entorns del Govern. Això, però, serà motiu d'una altra crònica del nostre col·lectiu.
Aquest article va ser publicat el passat 2 d'abril al diari Tribuna
