Literatura i ciència: Salvador Macip, Jordi de Manuel i Carme Torras
Compulsió crònica
Anna Maria Villalonga
10/04/2012
23:24
No és un debat nou, ni de bon tros, però en els darrers mesos, per motius diversos, he assistit i participat en algunes reflexions al voltant de la tradicional oposició entre ciències i lletres. Conec alguns boníssims escriptors que provenen del món científic i que compaginen la seva activitat professional amb el conreu de la literatura. Aprofitant que fa pocs dies vaig entrevistar Salvador Macip (trobareu el text complet de l’entrevista
al meu bloc), he pensat que avui podíem tocar aquesta qüestió. Salvador Macip és metge i investigador, actualment professor del Departament de Bioquímica de la Universitat de Leicester, al Regne Unit, on dirigeix un grup de recerca que estudia les bases moleculars del càncer i l’envelliment cel·lular.
A banda d’aquesta important tasca, Salvador Macip és escriptor i, per a ell, tan important és una feina com l’altra:
«Des de petit, les dues coses m’han interessat igual. Ho he vist a casa. Els meus pares llegien molt i, a més a més, el meu pare també és metge. Mai no m’he plantejat si sóc més científic que escriptor. Escriure no és un hobby. Hi dedico moltes hores i, per tant, em considero tan escriptor com el que més. No em sento com un científic que escriu ni com un escriptor que fa ciència.
Veig les dues activitats com dues parts de la meva persona. No m’imagino deixant d’escriure ni deixant de fer ciència, sinó que em veig amb 80 anys i continuant amb ambdues passions. Encara que no em llegís ningú, jo escriuria igual, perquè ho necessito. Ciència i escriptura m’apassionen».
- I què me’n dius del tradicional enfrontament entre lletres i ciències? A mi em posa molt nerviosa, perquè sempre he considerat que el “saber” humà, amb majúscules, ho engloba tot.
«Exacte. Avui en dia tendim molt a l’especialització. I és lògic, perquè hi ha molts camps per treballar. Però això no té res a veure amb el conjunt del coneixement. Sempre m’ha agradat aprendre de tot. Saber de literatura, saber de cinema, de música, etc. No només tancar-me en la ciència. Conec molta gent que s’hi dedica i que no fa res mes. Ciència 24 hores al dia. Està molt bé, però no és l’única cosa a la vida».
Amb aquesta filosofia, Macip ha publicat recentment la seva tercera novel•la en solitari,
Hipnofòbia, guanyadora del Premi Carlemany per al Foment de la lectura.
Hipnofòbia parteix d’un fet científic (un experiment amb uns ratolins que es tornen més intel•ligents quan no dormen) i recull una inquietant reflexió al voltant de les capacitats humanes no desenvolupades, de la manipulació d’uns homes envers els altres, de la tremolosa línia que separa el bé i el mal. Una novel•la directa i contundent, amb tints fantàstics i de ciència-ficció, que recomano per Sant Jordi.
Però no vull deixar el tema aquí. Reprenent el meu primer comentari, no només podem fixar-nos en la figura de Macip com a escriptor/científic o científic/escriptor. La literatura catalana actual ens n’ofereix altres exemples. Així, també recomano vivament tota l’obra de Jordi de Manuel, doctor en biologia i professor, que porta més de deu anys publicant contes, novel•la negra, ciència-ficció, etc. Al meu entendre, es tracta ara mateix d’un dels nostres autors més interessants. Enguany ha aparegut el setè títol de la sèrie negra del policia Marc Sergiot,
La mort del corredor de fons, una intriga trepidant que conjumina l’entreteniment policíac amb una sèrie de reflexions humanes i socials plenes d’agudesa i de sensibilitat.
I, per acabar, una recentíssima novel•la sorgida de la ploma de Carme Torras, llicenciada en matemàtiques, doctora en informàtica i investigadora científica a l‘institut de Robòtica (CSIC-UPC). L’obra, guanyadora del Premi Ferran Canyameres 2011, s’intitula
Miracles perversos i és una novel•la breu i magníficament escrita, plena de suspens del bo, que us enganxarà des del primer moment.
Per tant, fixeu-vos si són fructífers i “literaris” els nostres científics.
Per això m’ha semblat que avui podia resultar interessant fer un collage de reflexions. D’una banda, trencar una llança a favor de la literatura en català. Això abans de res, evidentment. Hem de conèixer els nostres autors i llegir-los, perquè us garanteixo que no tenen res a envejar als escriptors en altres llengües.
D’una altra banda, acabar d’una vegada amb els tendenciosos prejudicis que enfronten les ciències amb les lletres. Aquest és un invent que els grans filòsofs de l’antiguitat clàssica no haurien entès en absolut. Per a ells, i de bell antuvi, el SABER HUMÀ, el CONEIXEMENT, és tot un. Mai no es van plantejar l’existència de disciplines, estudis o idees excloents, sinó totalment complementàries. A hores d’ara penso que ja toca que qualsevol persona amb dos dits de front ho tingui clar.
I finalment, com no! He volgut aprofitar la proximitat de Sant Jordi per fer-vos tres bones recomanacions. Us garanteixo que cap dels tres títols no us decebrà.
