No em titlleu d’oportunista, sisplau. Sé que en dos dies ja se n’ha parlat molt, d’aquest tema, però és que avui les coincidències “me lo han puesto a huevo” (com diuen molt gràficament en castellà).
Resulta que jo em llevo com cada dia i me’n vaig badallant, encara morta de son, a engegar la cafetera. Em rento les mans i no trobo el drap. Buf. Busco el paper de cuina per eixugar-me-les. M’adono que el rotlle de paper també s’ha acabat. Quina mala sort, ostres! Endormiscada, em frego els ulls, torno a badallar i obro l’armari a la recerca d’un nou paquet de l’inoportú paper. Aleshores, quan el col•loco damunt del marbre per obrir-lo, descobreixo això:
Com us podeu imaginar, i malgrat la mandra matinera, per poc m’agafa un atac de riure (o de plorar, que la línia que separa la rialla del plor de vegades és molt feble). De seguida penso en les ironies d’aquesta vida que, sovint, ens arriben soles, sense que les busquem.
Comprendreu que m’hagi vist obligada a escriure aquest article, sobretot perquè la meva indignació de convençuda defensora dels animals continua intacta des que em vaig assabentar de les galdoses activitats del Borbó en curs (dic “en curs” perquè això de la monarquia, a menys que hi posem fre, es basa en una mena de successió continuada i impune que sempre té un representant que va fent de les seves, és a dir, un representant “en curs”).
No entraré a debatre l’evident dilema d’idoneïtat ètica i estètica que causa la desmesurada despesa del Borbó durant una crisi econòmica tan severa. Ni tan sols la gent del PP, per més que ho han intentat, han resultat convincents a l’hora de defensar la seva posició. Jo diria que el conflicte és tan flagrant que no admet discussió. Però ho seria igualment si hagués estat de viatge pels Fiords noruecs o pel Machu Pichu. El cap en curs d’un Estat que s’ensorra no pot dilapidar els diners públics per divertir-se, deixant de cantó les seves suposades responsabilitats. No és ètic. Ni estètic.
Ara bé, l’afer adquireix tints de vodevil o de tragèdia (novament la fina ratlla) quan l’individu en qüestió, fent gala d’una prepotència de segles passats, es dedica a assassinar cruelment animals innocents. Es desplaça a un altre continent, contracta el servei d’uns energúmens sense escrúpols i apa, a matar a tort i a dret, que sóc el rei en curs.
La cosa em fa vomitar. He vist un vídeo de promoció de l’empresa que organitza les matances i he presenciat, horroritzada, l’acte del crim. Matar en la distància curta. Un tir entre els ulls, a escassos metres d’un animal indefens que no m’estranyaria que hagués estat drogat i debilitat prèviament. Sense més. Un fet gratuït i expeditiu que li arrabassa la vida en un tres i no res. I ja està. Després, les fotos del triomf. El caçador satisfet, orgullós, amb l’arma ben erecta (penseu en Freud) damunt del cos inert. El mascle exultant davant la seva gran fita.
La cacera és una forma legal de psicopatia. Sentir plaer a l’hora de matar té aquest nom. No estem parlant de caçar per sobreviure, com feien els nostres avantpassats fa milions d’anys. No. Parlem d’un plaer insà, brut, malaltís. D’un sadisme que requereix tractament psiquiàtric. Si, per postres, el sadisme s’exerceix contra una espècie protegida, que es troba en perill d’extinció, tot plegat adquireix unes dimensions, per què no dir-ho, paquidèrmiques.
I aleshores jo em llevo, i veig un paquet de paper de cuina on m’intenten convèncer que “por cada paquete comprado proteges a los elefantes africanos”. I no sé què pensar, ni què fer, ni què dir. Em quedo astorada uns instants, vaig a buscar la càmera de fotos i corro després a escriure aquestes ratlles. Perquè necessito dir-ho. Necessito compartir amb vosaltres el desconcert, el dolor, la indignació d’aquest món on vivim.
Ajudeu-me, sisplau.
