La veritat és que passar les pàgines dels diaris –de paper o digitals- comença a convertir-se en un esport de risc reservat a intrèpids. Després de mesos de crisi econòmica semblava que el dramatisme de la situació havia aparegut ja amb tota la seva cruesa. Doncs no. Encara en quedava més. Una aparentment inofensiva visita al lavabo del rei Joan Carles a les quatre del matí de diumenge encara podia empitjorar la situació. El monarca, segons ens diuen, va ensopegar en un inoportú i revelador esglaó a Botswana on no només s'hi va deixar mig maluc, sinó que hi va fer miques bona part del crèdit que conservava el seu paper institucional. De cop i volta paraules com abdicació o disculpa pública han començat a circular de manera inèdita entre el bulliciós i esparverat món de la política. En un obrir i tancar d’ulls, la crisi econòmica i la crisi institucional s’han agafat de la mà i pugnen per les portades en una batalla despietada. Però encara faltava més.

Dos dies després de l'accident del rei i mentre la prima de risc continua torturada pels mercats, ha arribat la darrera bomba –de moment-. La presidenta argentina, Cristina Fernández, ha anunciat l'expropiació d'YPF. La pilota es fa cada cop més gran, i ara a més ha quedat descaradament instal·lada al sostre del govern Rajoy exigint a crits una reacció. I la reacció no acaba d’arribar. Els ministres Margallo i Soria van garantir dilluns al vespre una resposta contundent. No obstant, quan els ministres van aparèixer, desencaixats, l'hora dels avisos ja havia passat. La presidenta argentina ho havia deixat clar de forma solemne vestida de negre a la casa Rosada.

I la pregunta continua sent què farà ara el govern? Quina serà la resposta després d'escoltar la irada compareixença del president de Repsol, Antoni Brufau? Tot just hem sabut que el president Rajoy dóna per trencada la bona entesa amb el govern argentí –només faltaria!- i que el ministre Margallo creu que Argentina s'ha engegat un tret al peu –molt oportú venint del cap de la diplomàcia espanyola! Posats a fer podia haver comparat la Kirchner amb un elefant en una botiga de porcellana-.

El govern no té una altra sortida que actuar i fer-ho amb claredat perquè la situació dels interessos espanyols –i catalans- al món és ara mateix tremendament compromesa. Aquesta crisi té ja massa fronts oberts i la capacitat dels ciutadans per anar encaixant males notícies té un límit. Quina serà la resposta més enllà de dir que hi haurà resposta? I sobre tot, quin serà el pròxim ensurt que ens espera?