Arxiu de la Categoria Cine – 2010

« Entrades més antigues

INCENDIES

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , , on 18 abril 2012 by Martí

Incendies

Director: Denis Villeneuve

Intèrprets: Lubna Azabal, Mélissa Désormeaux-Poulin, Maxim Gaudette, Rémy Girard, Abdelghafour Elaaziz.

Gènere: Drama. Canadà, 2010. 125 min.


Jeanne i Simon Marwan són dos germans bessons que reben dues cartes de part de la seva mare just abans que aquesta mori. Una està dirigida al seu pare, a qui creien mort, i l’altre a un tercer germà del qual desconeixien totalment l’existència. Per a trobar-los, Jeanne marxa al Líban i comença a investigar el passat de la seva mare, cosa que la portarà a descobrir moltes coses que desconeixia d’ella i que li canviaran la vida per sempre.

Hi ha pel·lícules que ets conscient que has de veure, però que se t’escapen durant el (poc) temps que estan en cartellera i acaben constantment arraconades per la prioritat d’altres estrenes més actuals. I quan arriba el dia en què decideixes saldar aquest compte pendent, acostumes a penedir-te de tot aquest temps que has deixat passar. Incendies és una d’aquestes pel·lícules. Nominada l’any passat a l’Oscar a millor film de parla no anglesa, aquesta producció canadenca adapta una obra de teatre homònima de Wajdi Mouawad i construeix un drama intens, emocional i colpidor, enriquit per un interessant component social i històric que acompanya una trama principal en forma de “road movie”. Un viatge als orígens que arrossega l’espectador, especialment en la seva segona meitat, i que aconsegueix transmetre a l’espectador la forta càrrega dramàtica que suporten els personatges. Qui deia que Canadà era un país insuls?

Llegeix més »

Deixa un comentari »

BEGINNERS

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , , on 2 octubre 2011 by Martí

Beginners

Director: Mike Mills

Intèrprets: Ewan McGregor, Mélanie Laurent, Christopher Plummer, Goran Visnjic, Kai Lennox.

Gènere: Drama, comèdia. USA, 2010. 100 min.


Amb 38 anys i quan menys s’ho esperava, Oliver viu dos successos que li canvien la vida, la mort de la seva mare i la confessió per part del seu pare que és i sempre ha estat homosexual. Mentre intenta acostumar-se a aquesta nova relació paterna, que es dramatitza quan li diagnostiquen càncer al seu pare, Oliver coneix a Anna, una misteriosa actriu que li alegra la vida i amb qui començarà una relació a la qual no li faltaran dificultats.

Amb indiferència de l’edat o de l’experiència que puguem acumular, la vida pot presentar de forma inesperada canvis i situacions completament noves, davant les quals ens tornem a sentir uns principiants. És la premissa sobre la qual gira Beginners, una obra de naturalesa independent i escrita i dirigida per Mike Mills, en el que tot just és el seu segon llargmetratge. Amb una posada en escena austera, però amb tocs força personal, i un interessant estil narratiu, Mills demostra que no fan falta gaires floritures per construir una pel·lícula notable si es compta amb una trama principal potent, quatre personatges ben treballats i una bona capacitat de connexió amb l’espectador. A Beginners no li fan falta gaires coses més per transmetre’ns un munt de sensacions de forma sincera i sense imposicions de caràcter emocional.

Resulta xocant que una pel·lícula comenci amb una veu en off que et resumeix en un parell de minuts tres quartes parts de l’argument, però així es com Beginners posa de manifest que ben poc li importa que ja coneguem part del que passarà i que el que li interessa és l’evolució dels personatges entremig. A partir d’aquí, la pel·lícula juga amb el muntatge per avançar de forma paral·lela en els dos espais temporals de la trama, incloent també flashbacks de la infantesa del protagonista. Llegit així, pot sonar a cacau mental, però l’habilitat narrativa i al mateix temps la senzillesa de Mills no permet que l’espectador es trobi ni mig perdut en cap moment. Al contrari, així podem apreciar més fàcilment les diferències en el comportament del protagonista (narrador en primera persona de la història). Poc a poc, et vas adonant com un argument aparentment simple i tòpic pot estar ple de riquesa i originalitat.

Per sobre de tot, són els personatges qui fan de Beginners una pel·lícula destacable. Mike Mills fa un gran retrat sobre les dificultats per adaptar-se i assimilar nous escenaris, noves mentalitats i noves formes de veure el món. Pel que fa a la parella de protagonistes, són personatges descol·locats, un punt ingenus, que es deixen portar per la inseguretat i veuen amb por la possibilitat de canviar les seves conviccions. D’altra banda, és curiosament el personatge del pare qui afronta amb més naturalitat i il·lusió la seva nova condició. Tot i presentar un tractament amb continus tocs d’humor i tendresa, i fins i tot alguna pinzellada surrealista, Beginners és un el fons una pel·lícula melancòlica, sobre la tristesa i les dificultats de la vida, i sobre la necessitat de prendre’s les coses amb un optimisme moderat davant la certesa que, al final, poques coses duren per sempre. Tot això, tractat amb calidesa i sinceritat, i fugint de l’apartat més morbós o efectista.

Aquesta gran força que desprenen els personatges es veu alimentada per les destacades actuacions del repartiment, començant per un Ewan McGregor que sembla trobar-se molt més còmode en pel·lícules més petites i humanes com aquesta que no pas en grans produccions de Hollywood. McGregor sap interioritzar tot el que li demana el personatge, per després transmetre-ho a la perfecció. Al seu costat, Mélanie Laurent, a banda d’omplir la pantalla amb el seu somriure, crea una química perfecta i molt natural entre els dos. Per sobre d’ells, però, cal remarcar un Christopher Plummer que difícilment deixarà algun espectador sense captivar amb una actuació plena de frescor i tendresa, però també autenticitat, d’aquelles que per si soles quasi mereixen haver pagat l’entrada. Fins i tot el gos, genial i commovedor, es converteix en un personatge més i amb un paper important al film.

La direcció de Mills té forces tocs personals, no només per l’ús de la càmera, sinó per la introducció de recursos visuals com successions de fotografies o fins i tot algun toc infogràfic. Com ja he comentat, el director combina la preocupació per donar, quan pertoca, una atmosfera còmica i desenfadada a Beginners amb la forta càrrega dramàtica que tenen els seus personatges. Al final, un tendeix a pensar que, tot i el “maquillatge” en el seu decurs, la pel·lícula es decanta per veure el got mig buit, però sempre amb un toc d’esperança. En tot cas, ens trobem davant una d’aquelles petites grans pel·lícules que solen passar desapercebudes cada any. Caràcter humil, aparença simple, però gran profunditat i aquella sensació que, en alguna cosa o altra, t’ha marcat com a espectador. Quan arribi aquell moment en què la nostra vida canvia i ens sentim com uns principiants, possiblement recordarem aquesta pel·lícula.

2 Comentari »

EN UN MUNDO MEJOR

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , on 5 agost 2011 by Martí

Hævnen

Directora: Susanne Bier

Intèrprets: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen, William Jøhnk Nielsen, Markus Rygaard, Bodil Jørgensen.

Gènere: Drama. Dinamarca, 2010. 110 min.


Anton és un metge que treballa per a una ONG en un camp de refugiats de l’Àfrica, on intenta curar el màxim de persones que pot, moltes d’elles víctimes de la violència de les bandes armades del país. A Dinamarca, Christian és un nen que acaba de perdre la mare i es veu obligat a traslladar-se a viure amb la seva àvia i el seu pare, amb qui no té gaire bona relació. A la nova escola, Christian coincideix amb Elias, el fill d’Anton, qui pateix l’assetjament constant d’un altre alumne.

La maldat humana s’ha convertit en un dels temes més destacats del cinema europeu aquests últims anys, i ho ha fet precisament en societats on, històrica o actualment, han viscut de prop casos especialment significatius. Si l’any passat va ser la colpidora La Cinta Blanca de Michael Haneke a Alemanya, ara podríem considerar En un Mundo Mejor com una de les seves successores, salvant les evidents diferències d’estil. Després de guanyar l’Oscar a Millor Pel·lícula Estrangera (que es va afegir al Globus d’Or que s’havia adjudicat en la mateixa categoria) derrotant a una gran producció com Biutiful, no hi ha dubte que En un Mundo Mejor havia de tenir quelcom d’especial. I aquest el trobem no tant en el que explica, que no seria res extremadament trencador, sinó per com ho explica i pel potent rerefons moral que conté, de forma que genera una constant reflexió per part de l’espectador sobre el comportament humà.

No és estrany que En un Mundo Mejor es situï a Dinamarca, ja que les societats escandinaves acostumen a ser un bon exemple d’imatge de gran benestar social, però que amaga vides depressives, frustrades i tendència cap a l’odi (en relació a això, és fàcil pensar en el recent succés a Noruega). Susanne Bier construeix els seus personatges en base a aquest principi de bondat o maldat, però no com a conseqüència d’alguna cosa, sinó com a part natural de la personalitat de cadascú, i elabora un interessant assaig sobre la violència. A través d’una història relativament quotidiana, tot i que conté fets més versemblants que altres, la pel·lícula mostra de forma natural i sense voluntat d’adoctrinar aquest xoc entre la raó i violència, entre la culpabilitat i la innocència. Al final, guanyadors i perdedors són difícils de distingir, ja que, mentre l’instint violent segueixi present d’aquesta forma en el món on vivim, tots hi tenim força a perdre.

La pel·lícula combina l’acció entre Dinamarca i el camp de refugiats a l’Àfrica, d’una banda per posar de manifest que aquests conflictes són presents a qualsevol racó del món i amb les mateixes conseqüències, i de l’altra per posar en contrast una societat civilitzada amb una de subdesenvolupada. La fórmula funciona gràcies a la intensitat dels fets al camp de refugiats africà, però al mateix temps i també per la gran bellesa de la fotografia dels paisatges que ofereix, però al mateix temps no acaba de cohesionar amb l’altra trama i provoca algun desconcert en la línia temporal del film. Així com la part de la història troncal, la que transcorre a Dinamarca, té molta força per si sola i sobresurt per la fredor amb què està explicada, la part d’Àfrica es decanta un pèl massa cap a l’efectisme, amb unes càmeres lentes i imatges descaradament explícites que sobten dins del conjunt del film. És l’únic detall que es podria retreure a En un Mundo Mejor.

Les fantàstiques actuacions de tot el repartiment també ajuden a l’elevat grau de realisme de la pel·lícula. Els dos nens protagonistes, que deuen ser de la mateixa generació dels de Pa Negre, sorprenen amb interpretacions brillants, entenent a la perfecció els seus personatges i desprenent naturalitat dramàtica per tot arreu. Destaquen en especial les seves mirades, les que mostren la seva innocència perduda. Pel que fa als adults, el nivell és també molt alt, dins de la duresa del dramatisme que comporta tota la trama. En general, sobta veure com aquest suposat paradigma de societat perfecta, pràcticament sense classes baixes ni grans problemes de delinqüència, també es veu amenaçat constantment per la violència. Cap societat se’n salva perquè és quelcom que forma part de la condició humana, tal com posa de manifest un dels clars missatges que transmet la pel·lícula.

Amb un gran ritme narratiu, i sense necessitar d’accentuar o exagerar cap acció, Susanne Bier ens posa tots a reflexionar sobre el que veiem. Algunes escenes, tan simples com reals en qualsevol lloc del planeta, són suficients per preguntar-nos si el món seria millor si sabéssim afrontar les nostres vides, els problemes, encara que sigui un petit i ridícul malentès, sense deixar-nos portar per l’instint violent, perquè és aquest precisament el que pot convertir un petit malentès en un conflicte de conseqüències insospitades. La necessitat de sentir-nos superiors a l’altre, de sentir-nos guanyadors, és el gran mal d’aquesta raça. I si sembla que m’estic posant massa transcendent o que aquest estiu plujós no m’està convenint gaire, mireu En un Mundo Mejor i veureu com acabeu amb la mateixa sensació. Ara mateix, resulta difícil pensar que aquest món millor pot fer-se realitat.

Deixa un comentari »

SENNA

Posted in Cine - 2010, documental amb les etiquetes , , , , , , on 7 juny 2011 by Martí

Senna

Director: Asif Kapadia

Intèrprets: Ayrton Senna, Alain Prost, Ron Dennis, Frank Williams, Jean-Marie Balestre.

Gènere: Documental. Gran Bretanya, 2010. 100 min.


El 1984, un jove pilot brasiler va aterrar a la Fórmula 1 i la va posar de cap per avall. En el GP de Mónaco del mateix any, pilotant un dels pitjors cotxes de la graella i sota una forta pluja, Ayrton Senna va demostrar al món sencer que les seves dots al volant eren d’un altre món quan va remuntar 11 posicions i va estar a punt de guanyar la cursa. Després de passar per Lotus, Senna va arribar el 1988 a McLaren, equip amb el qual va aconseguir els seus tres títols mundials i on també va protagonitzar un gran enfrontament amb el francès Alain Prost. El 1994, al GP de San Marino a Imola, un tràgic accident va acabar amb la seva vida.

La vida pot ser molt capritxosa amb certes persones. Tràgicament capritxosa. Tot i sonar descaradament a tòpic i convertir-se en un inici de crítica força desastrós, les sensacions que globalment transmet el magnífic documental Senna es poden resumir d’aquesta forma. Amb un estil que potser s’acosta més al reportatge televisiu, però narrativament impecable i amb una immensa riquesa de continguts, el director britànic Asif Kapadia desgrana la figura del que segueix sent considerat per molts com el millor pilot de la història de la F1, des de la seva arribada a la competició fins el seu fatal desenllaç. I és que, tot i que el gran públic té molt present la imatge d’aquella sortida de pista a la corba “Tamburello” del circuit d’Imola, val la pena conèixer tots els esdeveniments previs per comprendre la veritable dimensió d’aquella pèrdua. Senna és una font modèlica per a tothom qui hi vulgui aprofundir.

El documental presenta un clàssic format cronològic que compren exactament 10 anys, els que el pilot brasiler va competir al Mundial de F1, però dedicant un temps molt desigual a cadascun d’ells i centrant-se, com és obvi, en els moments clau a la vida d’Ayrton Senna. La seva agressivitat a la pista, però al mateix temps la seva defensa aferrissada dels principis bàsics de l’automobilisme (“conducció pura”, com repeteix diverses vegades durant el documental) van xocar amb dos elements tan propis de la F1 i que trenquen inexorablement aquesta puresa: els diners i la política. Això, sumat a una marcada personalitat i l’hàbit de no callar-se el que pensava, va portar el brasiler a més d’un conflicte, dels quals no sempre en va sortir ben parat, però al mateix temps el va convertir en una figura tremendament carismàtica. Un autèntic ídol de masses.


Qualsevol documental d’aquesta temàtica es centraria majoritàriament en l’apartat esportiu, però a Senna estem davant d’un dels pocs esportistes que realment valia la pena escoltar, ja que sabia expressar de forma transparent el que sentia, una qualitat condicionada, en part, per les seves fortes creences religioses. I és en les parts més personals del documental, quan Senna parla de la seva visió de la vida, del seu continu aprenentatge com a persona i les seves ganes de seguir el bon camí quan t’adones de que no va ser un simple pilot el que va morir a Imola, i que el destí li va girar l’esquena de forma cruel. Més, si repassem totes les circumstàncies prèvies: els problemes d’estabilitat del Williams just quan ell acabava d’arribar, els debats entre pilots sobre la seguretat als circuits, la mort de l’austríac Ratzenberger durant els entrenaments i que hauria d’haver suspès la cursa, la seva decisió final de córrer… tot semblava fatalment escrit.

Tot i que el públic ja coneix el desenllaç, és impossible no inquietar-se a mesura que el moment es va acostant i gairebé patir-ho com si acabés de passar. La connexió amb Senna durant l’hora i mitja prèvia de pel·lícula és tal, que el moment de la seva mort resulta emotiu. En aquest sentit, s’ha de destacar que el documental no cau en sentimentalismes ni vol dramatitzar en excés, fins i tot es podria dir que ho planteja tot amb certa fredor. Cal destacar també que la narració a Senna és únicament a partir de testimonis de familiars, companys de la F1, periodistes i altres persones properes al pilot, sense cap veu en off neutra que expliqui els fets. Aquest fet realça el gran treball de documentació i capacitat de recopilació i sel·lecció d’imatges d’arxiu de televisió i documents sonors per el·laborar l’obra final. Completíssim i impecable.

Finalment, és inevitable esmentar el retrat que Senna fa, a partir de la història del seu protagonista, del funcionament i transformació de la F1, l’aspecte que més el relaciona amb l’actualitat. I és que els primers cinc minuts de pel·lícula, pertanyents al GP de Mónaco de 1984, ja resulten més trepidants que la immensa majoria de curses que podem veure ara. Veure avançaments de fa 25 anys que ara serien impossibles perquè la tecnologia no ho permet resulta una mica frustrant i alimenten la idea que, qui sap, potser si el gran Ayrton hagués sobreviscut, ara les coses serien diferents. O potser no, i es posaria les mans al cap. Irònicament, les conseqüències i replantejaments després del seu accident mortal van marca la direcció cap a la situació actual. En tot cas, tinc el ple convenciment que tot aficionat a la F1, tingui el bagatge que tingui, o directament tot amant de l’esport, ha de veure aquest magnífic documental.

2 Comentari »

THE COMPANY MEN

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , on 6 maig 2011 by Martí

The Company Men

Director: John Wells

Intèrprets: Ben Affleck, Tommy Lee Jones, Chris Cooper, Kevin Costner, Maria Bello, Rosemarie DeWitt, Craig T. Nelson.

Gènere: Drama. USA, 2010. 95 min.


Acabada d’esclatar la crisi financera a Estats Units, la multinacional GTX, una de les empreses de transport i logística més importants del país, es veu obligada a fer grans retallades de plantilla. Un dels afectats és Bobby Wilson, un dels responsables de vendes amb més èxit de la companyia, qui de sobte es veu sense feina i amb un luxós estil de vida que ja no pot assumir. Dos altres alts càrrecs de GTX, Gene McClary i Phil Woodward, també estan a la corda fluixa, davant un arrogant president de l’empresa que no té cap remordiment en retallar personal com a única sortida a la crisi.

Fer una pel·lícula sobre la crisi econòmica en els temps que corren pot ser vist com una decisió massa oportunista i una “pujada al carro” d’un gran nombre de títols que ja han tractat el tema, però adquireix cert interès quan la història presenta un punt de vista poc habitual dins del gènere social. The Company Men vol demostrar que les classes més altes de la societat també poden tenir problemes seriosos per culpa del context en què ens trobem, i que el seu impacte es basa en la nul·la previsió per part dels afectats que això els podria passar. El plantejament resulta interessant, però també arriscat i controvertit. D’una banda, fuig del recurs més fàcil (i ja molt utilitzat), que hauria estat posar un “mileurista” de protagonista i mostrar les seves extremes dificultats per sobreviure, però de l’altra, pot ser considerat un punt de vista frívol i poc apropiat sobre els grans problemes pels que travessa la societat mundial.

En cap cas la pel·lícula de John Wells és malintencionada, al contrari, ofereix una visió força sincera i veraç dels efectes de la crisi en un sector de la població que potser molta gent no és conscient que també en són víctimes. No obstant, resulta difícil que cali entre la gran majoria de públic aquest missatge que vol transmetre en referència a que “els rics també tenen problemes”, bàsicament perquè no ens identifiquem amb una persona a qui acaben d’acomiadar de la feina i la seva gran pena és haver de vendre el Porsche, prescindir dels jets privats o abandonar els sopars a restaurants de 300 dòlars. És per això que, sense voler ser cruels amb els personatges, la sensació és que ja els està bé passar per una situació com aquesta, que els dóna una lliçó d’humilitat i els fa veure que han portat una vida massa còmoda i confiada que ara els està passant factura. En resum, que és difícil apiadar-se d’ells, tal com pretén el film.

Tot i la rigorositat d’aquest enfoc que The Company Men fa sobre la crisi, s’ha de dir que no es tracta d’una mala pel·lícula. John Wells demostra una bona tècnica darrere la càmera en la que és la seva òpera prima al cinema i posa de manifest el bon bagatge televisiu que té a la seva esquena (productor i guionista, entre moltes altres, de El Ala Oeste de la Casa Blanca). El ritme narratiu és molt viu al llarg de l’hora i mitja de duració del film i els diàlegs tenen força qualitat, tot i que no pot evitar caure en força tòpics propis del guió estàndar de Hollywood i acaba resultant un pèl previsible i benevolent. Segurament, i tot i que existeixen dificultats per part dels diferents protagonistes, les coses no són tan fàcils a la vida real. Tampoc s’escapa de ser una mica massa efectista i superficial en segons quines ocasions. En tot cas, la història que explica està ben executada i ben dirigida, fins i tot amb alguns plans puntuals força atractius.

Les actuacions són el pilar principal de The Company Men. Tot i no ser-ne un adepte precisament i qüestionar la seva qualitat com a actor, haig de dir que Ben Affleck rendeix força bé en el paper de protagonista. Sap aportar l’arrogància inicial del personatge i anar transformant-se poc a poc i posant els peus a terra; ens caurà millor o pitjor, però està ben aconseguit. Pel que fa a Tommy Lee Jones i Chris Cooper, poques coses queden per dir d’aquests dos grans veterans del cinema, amb personatges d’evolucions molt diferents i perfectament interpretats, en especial el segon, un dels meus secundaris preferits. D’altra banda, Kevin Costner mereix una menció especial, ja que, tot i les seves discretes aparicions en cartellera dels últims anys, aquí ofereix un molt bon paper, poc habitual en ell, i un gran contrapunt a Ben Affleck. Així doncs, s’ha d’aplaudir el gran treball de càsting realitzat.

The Company Men és d’aquelles pel·lícules que es poden encaixar des de diverses perspectives, que generarà opinions força oposades, i m’atreviria a dir que majoritàriament negatives per aquesta consideració de pel·lícula frívola i elitista, però això també la converteix en un producte interessant. Amb ella no aprendrem la problemàtica social a Estats Units per culpa de la crisi, però sí que en copsarem una porció que fins ara no havíem vist gaire. Era necessari mostrar-la? Crec que sí, perquè encara que no compartim la implicació de John Wells amb les suposades desgràcies dels seus protagonistes i encara que realment hi ha molta gent que ho està passant molt pitjor que ells (limitar-nos a aquesta visió seria una mica demagògic), la pel·lícula genera “feedback” i suscita opinions de tota mena; i això ja és un bon motiu. Sense anar més lluny, n’acabo d’escriure cinc paràgrafs.

2 Comentari »

INSIDE JOB

Posted in Cine - 2010, documental amb les etiquetes , , , , on 30 març 2011 by Martí

Inside Job

Director: Charles Ferguson

Intèrprets: Matt Damon (narrador), Barney Frank, Charles Morris, Daniel Alpert, Dominique Strauss Kahn, Glenn Hubbard, Eliot Spitzer, George Soros, Christine LaGarde, Martin Feldstein.

Gènere: Documental. USA, 2010. 105 min.


 
L’any 2008 va esclatar una crisi econòmica que encara perdura i que ha deixat sense feina i casa a milions de persones arreu del món. Aquesta crisi no ha estat un accident, ja que va ser provocada per un delicte col·lectiu per part de banquers, polítics, agències qualificadores i altres agents, que van promoure la creació de nous productes financers destinats al fracàs amb l’objectiu d’emportar-se més benefici a nivell personal. Tot i saber els alts riscos que s’estaven corrent, ningú va fer res per regular-ho i aturar-ho. Finalment, el sistema va col·lapsar i es va emportar per davant alguns dels bancs i empreses financeres més importants d’Estats Units.

“Inside job” és un terme que en anglès s’utilitza per fer referència a un crim comès en una empresa o organització que és  perpetrat per alguna persona pertanyent a la mateixa, aprofitant la seva posició de privilegi. És la definició perfecta per explicar les causes de la greu crisi econòmica que estem patint des de fa ja 3 anys, les quals probablement són desconegudes per la immensa part de la població. Produït, escrit i dirigit per Charles Ferguson, Inside Job és un documental que contextualitza cadascuna de les fases que ens ha fet arribar on som i posa noms, cognoms i cara als principals responsables que bona part de l’economia mundial hagi vist trontollar la seva estabilitat, ja siguin aquells que van actuar, com aquells qui no els ho van impedir. De forma cronològica i mitjançant fets, documents i nombrosos testimonis, el film desgrana de forma força tècnica, però també didàctica, les arrels de la crisi que tots patim.

Tot i tractar-se d’un documental que s’endinsa en un món tan complex i inhòspit per la majoria de gent com és el de l’economia i les finances, la seva voluntat didàctica fa que els conceptes es puguin entendre suficientment com per comprovar què estava fent aquesta gent i el per què de les seves conseqüències. Això sí, és important prestar atenció, especialment durant la primera part del film, la més feixuga i carregada de tecnicismes. Inside Job presenta una estructura cronològica i clarament separada en diferents episodis que representen els passos que han desembocat en la crisi, la situació actual i el possible futur. Tot i basar-se eminentment en imatges d’arxiu i les intervencions dels diferents testimonis que hi participen, la inclusió de gràfics i infografies per il·lustrar el que s’explica ajuda a clarificar el discurs i, com a conseqüència directa, a fer pujar el grau d’indignació a l’espectador.

I és que el guió d’Inside Job podria ser perfectament el d’un thriller de suspens, però dels que acaben malament. Una gran orquestració d’un crim en què els criminals guanyen i milions de persones perden. El pitjor és que no estem parlant de ficció, sinó de persones reals que actualment viuen sense patir cap mena de càstig pel que van fer, ja que mantenen la seva privilegiada posició dins la vida política i empresarial d’Estats Units. I òbviament mantenen la seva riquesa i viuen com si res, despreocupats i sense cap remordiment del que tota la pobresa que les seves accions han provocat arreu del món. Aquest és l’apartat més esgarrifant d’Inside Job, la sensació que vivim en un món on sempre guanyen els mateixos, on els interessos, les influències i el poder són suficients per eximir desenes de persones que, degut a la seva insaciable avarícia, han posat el món de cap per avall i destrossat milers de vides.

Les interpretacions combinen noms que van tenir relació directa amb l’entramat causant de la crisi, amb persones externes com analistes, economistes, polítics o periodistes. Curiosament, tots els màxims responsables van declinar participar al documental, possiblement davant la impossibilitat de trobar una justificació als seus fets. Els pocs testimonis que intenten fer-ho s’acaben quedant sense arguments, alterant-se o encarant-se amb l’entrevistador, a qui no li fa falta gaire per deixar-los en evidència. Això és el que més ràbia fa, l’absència total de culpa o penediment que es percep, tot i que els culpables eren plenament conscients que es podia produir una crisi com aquesta. I parlant de l’entrevistador, cal treure’s el barret davant el treball realitzat per Charles Ferguson, productor, escriptor i director d’Inside Job, qui, a més, té la humilitat de mantenir-se sempre en un segon pla i no aparèixer mai en pantalla.

Lamentablement, la distribució d’aquest documental ha estat molt escassa, i probablement la seva presència a la cartellera serà més aviat fugaç, però Inside Job és d’aquelles obres que tothom hauria de veure. No és lleugera, ni espectacular, però ens explica quelcom que ens afecta a tots directament i dóna un munt d’informació que la immensa majoria de gent desconeix i té dret a saber. No és manipulador, ni sensacionalista, ni intenta distorsionar les dades que aporta i, a més a més, dóna una autèntica lliçó de com plantejar un documental d’aquest tipus, tan a nivell narratiu com estilístic, cosa que li va valdre l’Oscar a millor documental fa prop de dos mesos. Els culpables no han pagat la seva culpa, però almenys ara ja podem saber qui són i què van fer.

2 Comentari »

LOS CHICOS ESTÁN BIEN

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , on 4 març 2011 by Martí

The Kids Are All Right

Director: Lisa Chodolenko

Intèrprets: Annette Bening, Julianne Moore, Mark Ruffalo, Mia Wasikowska, Josh Hutcherson, Yaya DaCosta.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2010. 105 min.


Nic i Jules són una parella de lesbianes amb dos fills, Joni i Laser, cadascun gestat per una d’elles. En plena adolescència, els dos fills estan obsessionats en conèixer l’home que va donar el seu esperma a les seves mares, fins que un dia aconsegueixen el seu nom i queden amb ell per conèixer-lo. Tot i ser un home una mica estrany, volen que passi a formar part de les seves vides, cosa que xoca frontalment amb l’opinió de Nic i Jules, que el veuen com un risc de distanciament entre elles i els seus fills.

Nou exponent del cinema pseudoindependent nord-americà. I dic pseudo per dos motius: perquè dubto que comptar amb tres estrelles de Hollywood respongui a un pressupost “independent” i perquè el seu plantejament relativament insòlit i trencador desemboca en un final força conservador i autocomplaent. Això no significa que Los Chicos Están Bien sigui una mala pel·lícula, al contrari, és una bona pel·lícula, lleugera, simpàtica, original i amb interpretacions destacades, però que desaprofita les seves veritables opcions de transgredir quan a última hora es fa enrere per intentar deixar tothom content. Les seves quatre nominacions a l’Oscar, incloent millor pel·lícula, i el Globus d’Or guanyat en la categoria de millor comèdia han augmentat la popularitat d’un film que no molesta ningú, però que malauradament passarà sense pena ni glòria per l’espectre cinematogràfic dels espectadors.

Tot i que en la societat actual no hauria de ser res noticiable, no és habitual que una pel·lícula presenti un nucli familiar format per una parella de lesbianes i els seus fills amb la naturalitat i quotidianitat amb què ho fa Los Chicos Están Bien, per tant podem parlar d’un plantejament valent i un dels grans punts positius del film. A més a més, el desenvolupament dels fets està força ben trobat a partir del joc que dóna aquesta situació, exposant-la a les clàssiques crisis provocades per l’adolescència dels fills o el perill per a l’estabilitat familiar que suposa l’entrada a escena del personatge del pare biològic, que fins ara estava absent i es donava per obviat per part de la parella protagonista. Així doncs, el film combina amb cert enginy la intenció de demostrar que totes les famílies tenen els mateixos problemes, tinguin l’estructura que tinguin, amb les particularitats que pot presentar aquest tipus en concret.

Tot i estancar-se en algun moment, presentar un ritme irregular i recursos més o menys ben trobats, el guió manté un nivell força acceptable fins els minuts finals. Los Chicos Están Bien és d’aquelles pel·lícules on els personatges i les seves decisions són qui propicien els diferents fets, sense lloc per les casualitats o coincidències, i això sempre és un element a destacar. En tot cas, la parella protagonista, molt ben caracteritzada a partir de les seves personalitats i formes de veure les coses tan diferents, és qui porta pràcticament tot el pes dels successos, els quals, sense ser res que no haguem vist abans, tenen la seva gràcia donada la naturalesa dels personatges. És una llàstima, doncs, que el desenllaç et deixi amb aquesta estranya sensació que la pel·lícula s’espolsa de cop tots els problemes i s’acomoda en un final conformista que no acaba d’encaixar i provoca una certa fredor quan en realitat busca descaradament el somriure.

El repartiment de Los Chicos Están Bien ja fa preveure que el treball dels actors serà un valor segur. Annette Bening (nominada a l’Oscar) demostra una vegada més el seu immens talent i es converteix en l’ànima del film gràcies al que és el personatge més profund i complex de tots. La seva naturalitat i capacitat emotiva són admirables. Al seu costat, un altre pes pesat com és Julianne Moore retrata el contrapunt amb la cara més impulsiva i al mateix temps insegura de la parella, oferint també una interpretació al seu nivell, però potser amb un toc més de comèdia del que ens té acostumats. Pel que fa a Mark Ruffalo, segueix sent un actor a qui em costa trobar-li el què, ja que el trobo una mica massa pla, però s’ha de dir que funciona amb molta efectivitat en el paper de donant d’esperma una mica dispers i desconcertat pels inesperats canvis a la seva vida que li provoca tot plegat. Finalment, Mia Wasikowska (coneguda per ser l’Alícia de Tim Burton) i Josh Hutcherson completen un repartiment més que notable.

Fent honor al seu títol, Los Chicos Están Bien vol transmetre aquesta idea que, per molt diferent o atípica que sigui una família i els seus problemes, la preocupació prioritària sempre serà mantenir-ne la integritat, o dit d’una altra forma, que per sobre de tot els fills estiguin bé. Pot sonar una mica antiquat, cosa que potser justifica el final de la pel·lícula, però en el fons tampoc és cap mentida. Tot i presentar alguna contradicció i caure en més d’un tòpic, la veritat és que és d’aquelles pel·lícules agradables de veure, fàcilment digerible i amb moments força divertits. I a més, aprofita per trencar amb gran normalitat i sense cap mena d’embut qualsevol prejudici respecte la diversitat de formes que poden tenir les famílies avui en dia. Dins de les seves particularitats, és una pel·lícula correcta, amb tots els pros i contres que això comporta.

2 Comentari »

CISNE NEGRO

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , , on 26 febrer 2011 by Martí

Black Swan

Director: Darren Aronofsky

Intèrprets: Natalie Portman, Vincent Cassel, Mila Kunis, Barbara Hershey, Winona Ryder, Benjamin Millepied.

Gènere: Drama, suspens, thriller. USA, 2010. 100 min.


Nina és una de les millors ballarines d’una important companyia de ballet de Nova York que és a punt de començar una nova temporada amb una revisada versió del “Llac dels Cignes”. El paper principal de Reina Cigne és el més preuat per totes, però és de gran dificultat perquè comporta la interpretació de dos personatges molt oposats (cigne blanc/cigne negre). Nina és ideal pel cigne blanc, però falla amb el cigne negre degut a la seva incapacitat per deixar-se portar i perdre el control. Amb l’arribada d’una nova ballarina que també pretén el paper, el personatge de seguida passa de ser un repte a una obsessió.

La dualitat ha estat sempre una propietat essencial de la vida humana. El bé i el mal, la dreta i l’esquerra, el control i el descontrol, l’impuls i la reflexió, el yin i el yang, el blanc i el negre; formen part d’un mateix element que ha de buscar l’equilibri entre les dues parts per poder arribar a la perfecció, o si més no, acostar-s’hi. Cisne Negro és una magistral interpretació d’aquesta dualitat, portada fins a l’extrem a través d’una de les pràctiques artístiques que més perfecció requereix, el ballet. Inspirant-se en la coneguda obra “El Llac dels Cignes” de Txaikovsky, el gran Darren Aronofsky desenvolupa de forma brillant una història carregada d’intensitat i emotivitat, i amb una capacitat pertorbadora des del primer minut. Una batalla sense treva entre el blanc i el negre interioritzada en una protagonista a qui l’obsessió per assolir la perfecció va trastornant de forma progressiva.

La pel·lícula parteix d’un plantejament que podria considerar-se força simple i recorrent, una ballarina que aspira al paper protagonista de l’obra, però l’increïble desplegament cinematogràfic d’Aronofsky l’acaba convertint en un autèntic malson, endinsant-nos poc a poc i de forma obscura a la retorçada ment del personatge. La brutal banda sonora de Clint Mansell i el gran treball de so i fotografia són essencials per crear una atmosfera cada cop més asfixiant i desequilibrada a mida que el personatge evoluciona de la mateixa manera. La direcció d’Aronofsky és magistral, capaç de transmetre a l’espectador l’estat mental de la protagonista, combinant plans estàtics o suaus amb una càmera a l’espatlla agitada i nerviosa. El treball de llums i ombres o el constant joc de reflexos amb els miralls (un element bàsic del film com a expressió d’aquesta dualitat), ajudats de certs efectes digitals, contribueixen a fer de Cisne Negro una obra amb una expressivitat modèlica.

A nivell narratiu, Darren Aronofsky segueix demostrant que és un dels exponents més interessants en aquest sentit de l’actual cinema nord-americà, no per la forma d’explicar l’argument, sinó per com és capaç d’endinsar-nos al més profund dels personatges. La construcció de la figura de Nina és exemplar, mostrant-la com una persona fràgil, reprimida, plena de talent però incapaç d’exterioritzar-lo de forma completa degut a les seves pròpies barreres. Un cigne blanc sense cigne negre. I Cisne Negro no és altra cosa que un immens ballet on Nina ha de deixar-se emportar per aquest cigne negre, una transició dolorosa i crua, però plasmada de forma brillant. Més enllà de l’obra que forma part de l’argument, tot el film en si és una gran coreografia al voltant de la protagonista, un autèntic “Llac dels Cignes” molt més cruel i profund que el representat pels ballarins sobre l’escenari.

La gran reina d’aquest ballet no és altra que Natalie Portman, que ofereix la millor actuació de la seva carrera (ja té l’Oscar a la butxaca) i demostra que el seu talent va molt més enllà de ser una de les cares maques de Hollywood. A banda d’evidenciar una sacrificada transformació física, la seva capacitat per mostrar les dues cares tan oposades d’un mateix personatge és admirable, plena de matisos i amb una mirada que resulta difícil treure’s del cap. No hi ha dubte, Portman és el cigne ideal per a aquest ballet d’Aronofsky. Pel que fa als secundaris, sorprèn el bon paper de Mila Kunis, actriu no acostumada a aparèixer a grans títols, i cal subratllar Barbara Hershey com a implacable i opressiva mare de Nina. Pel que fa a Vincent Cassel, ofereix també una bona actuació i sobretot una aportació més a l’estranya atmosfera de la pel·lícula amb aquesta cara seva tan peculiar. Mencionar també el curt però intens paper de Winona Ryder.

Tal com una obra de ballet, Cisne Negro és un constant “crescendo” cap a un desenllaç que, tot i llegir opinions oposades per considerar-lo excessiu i efectista, a mi m’ha semblat apoteòsic i sensacional. Fidel i coherent a la idea que sustenta tot el film, Darren Aronofsky no fa altra cosa que el mateix recorregut que la seva protagonista i es va deixant portar pel seu cigne negre particular fins a mostrar-lo en tot el seu esplendor, la seva bogeria i el seu descontrol, tancant així la seva millor i més completa pel·lícula. Surts del cinema amb una satisfacció especial i encara amb seqüeles de pell de gallina (o de cigne), i aquesta sensació és tan satisfactòria que només vols que la resta també pugui experimentar-la. Estem davant d’una de les grans pel·lícules de l’any, un d’aquells exemples que expliquen perquè el cinema és un art. Dins d’aquest art, Cisne Negro és una obra de museu.

9 Comentari »

VALOR DE LEY (TRUE GRIT)

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , on 22 febrer 2011 by Martí

True Grit

Directors: Joel i Ethan Coen

Intèrprets: Jeff Bridges, Hailee Steinfeld, Matt Damon, Josh Brolin, Barry Pepper.

Gènere: Western, aventures. USA, 2010. 110 min.


Després de l’assassinat del seu pare, la jove de 14 anys Mattie Ross acudeix al veterà sheriff Rooster Cogburn perquè l’ajudi a agafar l’autor del crim, Tom Chaney, un criminal força popular, i poder fer justícia davant la llei. Tot i les reticències inicials i el seu dubtós estat físic, Cogburn decideix ajudar la noia i anar a buscar l’assassí. A ells s’uneix un ranger de Texas anomenat LaBoeuf, qui persegueix a Chaney des de fa temps per un altre crim que va cometre, per endinsar-se en territori indígena.

Els germans Coen són capaços de tot. No serà cap novetat que rebin alabances des d’aquest blog, ja que formen part dels cineastes favorits del seu autor, però la seva versatilitat segueix resultant sorprenent i aparentment inacabable. El western era un dels gèneres que encara no havien tocat, i finalment s’hi han atrevit mitjançant Valor de Ley, un “remake” de la pel·lícula homònima de 1969 protagonitzada per John Wayne. El resultat torna a desprendre tota la qualitat d’aquests dos germans darrere la càmera, capaços d’adaptar-se al classicisme que requereix la història i fer-ne una lectura postmoderna impecable. La fidelitat a l’obra original i les particularitats del gènere limiten la presència de les singularitats pròpies dels Coen, però la qualitat de les interpretacions, la direcció i la fotografia neutralitzen qualsevol pega possible en aquest sentit. És un tros de pel·lícula.

El film manté una factura tècnica impecable de principi a fi, al mateix temps que respecta l’estil narratiu del western clàssic sense deixar que el ritme impacienti l’espectador en cap moment. Primer de tot, un simple pla per contextualitzar la història, després la presentació de la ciutat i la progressiva introducció de cadascun dels personatges i la seva respectiva personalitat, començant per la sorprenent jove protagonista, amb un enginy i una fredor capaç de fer suar al comerciant més vetarà en una negociació. Seguidament, l’ànima de la pel·lícula, el sheriff Cogburn, en una seqüència magistral que ja resulta suficient per conèixer com les gasta. Finalment, el ranger de Texas, aparentment poc imponent, però obstinat. Un western no pot anar directe al gra, i els Coen ho saben perfectament. A partir d’aquí, una història de venjança que pot ser considerada massa recorrent o típica, però que està executada a la perfecció.

Tot i la seva fama d’esperpèntics i surrealistes, es nota quan Joel i Ethan Coen es posen seriosos i Valor de Ley n’és un dels exemples. La bellesa dels plans i la importància de cada enquadrament en els moments clau demostra que els directors californians han cuidat la realització fins el mínim detall. Això, sumat a una fotografia espectacular i les imatges carregades de lirisme dels paisatges d’Arkansas, fa que el nivell visual sigui exquisit i recomanen fervorosament veure-la al cinema. També la banda sonora és imponent i aporta encara més èpica i caràcter emotiu a l’aventura, com no podia ser d’altra forma en un western com cal. Tot i la citada seriositat, els Coen no defugen introduir dosis d’humor en la seva vessant més irònica, tant en els diàlegs com en algunes escenes, a més de treure molt de suc del peculiar personatge de Cogburn i els efectes de l’alcohol i el mal caràcter. En tot cas, el converteixen en un personatge entranyable.

I és que quan l’actor és Jeff Bridges en el seu màxim esplendor, és difícil que un personatge no resulti memorable. Bridges és capaç de dotar a Cogburn d’un magnetisme increïble des del primer moment que apareix en pantalla i completa una actuació brillant, amb una veu difícil d’entendre a vegades, però que dóna encara més personalitat al personatge (imprescindible veure-la en V.O.). No li donaran l’Oscar perquè ja va guanyar l’any passat, però el mereixeria. Al seu costat, Hailee Steinfeld ens deixa la boca oberta (és el seu debut cinematogràfic) per la solidesa amb què es posa a la pell de l’atrevida i precoçment madura Mattie Ross, amb una barreja de convicció i innocència que convenç i combina a la perfecció amb Bridges. Pel que fa als secundaris, el tema baixa una mica per culpa d’un Matt Damon amb el mateix problema de sempre, privar de matisos als seus personatges, i un Josh Brolin sobre-actuat i un pèl decebedor després del bon record del seu treball amb els Coen a No Es País Para Viejos.

El desenllaç, emocionant tot i caure en algun gir previsible, manté el pols narratiu fins el final i clausura el film amb la mateixa elegància amb què aquest havia començat. No és la història més original mai explicada (començant pel fet que és un “remake”) ni tampoc la més trepidant, però Valor de Ley és d’aquelles pel·lícules que mereixen pagar una entrada de cinema, que evidencia que més enllà del 3D i aquestes tonteries hi ha gent que es preocupa de fer bon cinema. No ens enganyem, el western és un gènere que no tot el públic suporta amb la mateixa facilitat, però aquesta és una ocasió immillorable per donar-li una oportunitat. Si no és amb els Coen, amb qui si no?

2 Comentari »

I’M STILL HERE

Posted in Cine - 2010, documental amb les etiquetes , , on 18 febrer 2011 by Martí

I’m Still Here

Director: Casey Affleck

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Casey Affleck, P.Diddy.

Gènere: Documental. USA, 2010. 105 min.


Després de rodar “Two Lovers”, Joaquin Phoenix decideix abandonar la seva carrera d’actor per dedicar-se al hip-hop, i així poder expressar-se tal com és ell. Amb l’ajuda d’un parell d’amics de confiança, i amb Casey Affleck seguint de prop la seva transformació, Phoenix comença a escriure les seves cançons, al mateix temps que va descuidant el seu físic fins a lluir una espessa barba i una cabellera de dubtosa higiene. Tot i ser un personatge popular, la seva incursió al món de la música no és gens fàcil.

“I’m still here, I won’t kneel, I’m the one God’s chosen, bitch”. El missatge de Joaquin Phoenix a la tornada de la seva cançó principal resumeix bona part de les intencions que s’amaguen darrere aquest experiment perpetrat amb la complicitat del seu cunyat Casey Affleck. Primer, avisant que el Joaquin Phoenix de veritat no ha marxat i que el que estem veient no és més que una màscara portada a l’extrem; i segon, fent clara sàtira dels deliris de grandesa que acostumen a mostrar els cantants de rap, encara que no siguin ningú. I’m Still Here és una gran farsa rodada en format de fals documental en què el popular actor, conegut pels seus papers a Gladiator o En la Cuerda Floja (nominat a l’Oscar per les dues), abandona per complet la seva vida d’actor per dedicar-se a la música, però buscant el seu costat més fosc i provocatiu. Una exploració de la relació entre els famosos i l’èxit, i la influència dels mitjans de comunicació en tot plegat. Un exercici arriscat, impactant i convençut d’arribar fins un faci falta.

Phoenix planteja aquest projecte com un retrat sobre la llibertat i es posa en el paper d’un actor que es veu empresonat per la seva imatge pública, la que no li permet ser qui realment és ni fer el que realment vol, raó per la qual trenca amb tot i escapa d’aquesta presó. A partir d’aquí, I’m Still Here es converteix en un autèntic “reality show”, amb Phoenix interpretant-se a si mateix i tota la realitat que l’envolta com a gran escenari. La reacció dels mitjans, companys de Hollywood, músics i públic en general era totalment imprevista, i en copsar-la, resulta força reveladora de com es mou el que avui anomenem cultura de masses. Veure la pel·lícula sabent que tot plegat és un muntatge li treu certa gràcia (gràcies distribuïdores per trigar tant a estrenar-la), però això no treu que en algun moment arribis a dubtar a l’hora de discernir entre realitat i ficció. Bàsicament perquè Affleck i Phoenix no tenen por de fer arribar el film i el personatge a certs extrems, i també pel magnífic treball interpretatiu del segon.

I és que, sent estrictes, Joaquin Phoenix ofereix la veritable millor actuació de l’any en el paper de Joaquin Phoenix. Capaç de descuidar per complet el seu físic i la seva salut, canviar radicalment la seva fisonomia i, per sobre de tot, posar en greu perill la seva reputació, les seves amistats i la seva carrera cinematogràfica, l’actor d’origen port-riqueny s’entrega en cos i ànima a la causa del film, fins el punt que ens creiem realment el personatge. Tot i les sospites que tot plegat era un muntatge, que van aparèixer de seguida, els dos responsables decideixen tirar endavant i incloure-ho com a part del documental. Així com els fragments de la vida privada responen a certa guionització prèvia, totes les aparicions en públic o interaccions amb altres personatges depenen de l’actuació de Phoenix, sense saber quin “feedback” obtindrà. En realitat, l’estudi d’aquest “feedback” és el gran objectiu de I’m Still Here.

La pel·lícula inclou un tros de l’entrevista que Joaquin Phoenix va oferir a David Letterman i que va donar la volta al món pel comportament surrealista del convidat. El propi Letterman va ser el primer en rebre un altre cop l’actor, ja amb el seu aspecte “normal”, qui va confessar que tot plegat era una farsa. Veient aquestes dues entrevistes, amb les dues imatges radicalment diferents de Phoenix, un es podria fer la pregunta que planteja I’m Still Here, sobre quin dels dos Joaquin Phoenix és el que es comporta amb llibertat i no forçosament lligat a la seva condició de personatge públic. Possiblement és el que va afaitat i parla normal, però bàsicament perquè nosaltres volem que sigui aquest. En el fons, estic segur que el documental transmet, encara que sigui de forma desfasada i extrema, una idea que molts famosos deuen portar interioritzada i que en el fons forma part de (perdó pel tòpic) el preu de la fama.

I’m Still Here no ha gaudit de gaire bona acollida, ni tampoc gaire bona difusió (només es projecta a quatre sales en tot Espanya), probablement perquè la pròpia indústria cinematogràfica s’hi sent incòmoda, però és un exercici molt interessant. A banda de retratar amb cruesa i total realisme la soledat i autodestrucció de l’artista frustrat, presenta moments passats de rosca bastant divertits. D’altra banda, la dissolució del personatge, en els últims minuts del documental, resulta una enorme mostra de talent narratiu per part de Casey Affleck darrere la càmera. Pot resultar desconcertant, pot fer desconfiar l’espectador, però no hi ha dubte que I’m Still Here té darrere una planificació molt intel·ligent, valenta i amb la pitjor de les intencions. Només quedaria preguntar-nos si realment valia la pena tot plegat o tot quedarà en una anècdota.

2 Comentari »

« Entrades més antigues
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.