A la meva família no hi va haver cap universitari fins a la meva generació. I era una qüestió de calaix, una veritat indiscutible, els estudis superiors eren “per als rics”, igual que els viatges a l’estranger o el fet d’anar amb certa normalitat a dinar “a la fonda”, com deia la meva àvia.

Això va canviar quan la taca del progrés econòmic es va anar estenent a capes més amples de la població, i en paral·lel es normalitzava l’ensenyament public a preus populars. Per a la gent de la meva edat –i potser una mica més grans també-, la universitat va arribar a ser de debò “universal” (no sé si l’orígen del concepte hi té relació, amb aquesta idea d’escampar el coneixement per tothom): els preus dels centres públics ja eren assequibles, i a més, els horaris lectius permetien compaginar estudis amb feina (una altra pràctica que ara torna a semblar fora de lloc, pel que es veu). Total, que la universitat acabava servint, també, d’anivellador social, per més que uns anessin a classe en transport public i uns altres en cotxe. Em refereixo, per descomptat, a la universitat pública, que, almenys a casa nostra, continua disposant –encara- de prou prestigi acadèmic com per ser una primera opció per a tothom qui busqui una formació adequada.

Jo creia, suposo que com molta gent, que aquest estatus aconseguit era per sempre, que ja mai ningú tornaria a dir, com els meus avis, que la universitat era per a rics –al món occidental, vull dir-, i que la decisió de fer estudis superiors o no mai estaria condicionada per la renda.

En canvi, les últimes notícies sobre preus i taxes universitàries em porten a pensar el contrari. Si en el moment en què tantes famílies comencen a tenir problemes per subsistir en les condicions actuals, a sobre se n’adonen que portar un fill a la universitat pot costar uns quants centenars més d’euros dels previstos, està clar que molta gent s’hi pensarà dos cops.

És cert que el secretari d’Universitats vol augmentar el nombre de beques, però això no cobrirà segurament tota la demanda, i a més, no em sembla molt just que estiguis obligat a ser més brillant si tens pocs recursos, i en canvi puguis ser un talòs amb títol si a casa van sobrats de calers.