Aquest és l’eufemisme que amaga una contrastada veritat: és impossible atendre de manera il·limitada la demanda de serveis i confort que fem quan ens permeten demanar; i és responsabilitat del bon governant recordar tot allò que no consisteix en sí mateix en un dret, perquè està arribant un temps en què s’haurà assecat la font que en raja: és impossible garantir la plena salut, una superba educació, o un habitatge, ni digne, ni no, és impossible perquè fins i tot ho és garantir la vida, ja no diguem que tothom sigui perfecte per dins i per fora, que no envellim, que no ens passin desgràcies buscades o trobades.

L’ésser humà, per un arcà innombrable, es mou contínuament a la recerca de la justícia, però la natura no ho és, de justa, i part del que fem ve alimentat per la nostra pròpia natura. Això és el que sol distanciar els objectius polítics i la seva realització pràctica, això és el que fa que ens oblidem que part dels actuals anuncis de retallades, no són més que un quàntum més restringit, obligat per la crisi, del que ja no era complert abans. ¿O és que fins ara hem tingut coberta la salut dental, hem pogut donar beques a tots els bons investigadors per tal que no marxessin a altres països, hem assegurat habitatges a tots els desnonats de la terra, o hem destacat a Europa per tenir una educació puntera? No ho hem tingut ni quan “Espanya anava bé”, i ara sols arriba una altra volta a la femella.

L’estat del benestar ha satisfet el nostre cos, però probablement ha desmantellat el nostre esperit, ens ha impedit destriar qui necessita de debò i qui es repenja sense vergonya en els altres. Deien que l’home feliç no duia camisa. Diu l’acudit que els autònoms no es posen malalts perquè no poden. De fet, no són acudits: són dures veritats dites amb un somriure.
 
Però que consti que som capaços de resistir això i molt més, d'altres temps van ser pitjors, l’únic que passa és que aquests ens han agafat sense múscul. Els nostres avantpassats van viure amb molt menys i per això tenien molta més resistència a l’adversitat i una major capacitat de mantenir l’esperança. Res de tot el que ha de venir ens ha de donar més que la força per adquirir consciència del que és important i el que no ho és, perquè sols des de la fortalesa i el propi exemple podrem exigir el màxim de qui ens governa, sols des de la pròpia autoestima, recuperada a cop d’esforç, serem capaços d’escollir els millors per a aquesta tasca de titans.