"Jo penso que Nicolas Sarkozy ja ha perdut", deia ahir al vespre el vell Jean-Marie Le Pen. "Faig una crida a derrotar Sarkozy!", arengava Jean-Luc Mélenchon als seus seguidors de la nova esquerra de cara a la segona volta. "Pocs homes han estat tan injustament atacats com Nicolas Sarkozy", deia François Fillon, l'actual primer ministre. El fet és que aquestes presidencials franceses han girat com mai a l'entorn de la personalitat del president.

Els francesos són, abans que res i que ningú, ciutadans. En aquest sentit, la figura del president sempre ha tingut un punt de distància, d'inviolabilitat mediàtica derivat de les altes funcions de representació que li atribueix la República. I això és el que ha menstingut Sarkozy, constantment hiperexposat i sempre exhibint el seu cercle familiar i les seves amistats carregades de diners.

Tot plegat ha armat una formidable coalició contra el president sortint, especialment intensa entre l'esquerra i l'extrema dreta, els àmbits socials més refractaris a l'iot i el restaurant exclusiu. No és caçar elefants, certament, però és que la República és una institució seriosa.