Votaran només els francesos, però l’elecció del president de la República interessa com mai la resta d’europeus. No es que França hagi recuperat l’esplendor i la puixança de temps enrere –que falta li fa a Europa -, és que Nicolas Sarkozy, el president sortint, ha aconseguit atipar gairebé tothom.

Cal emprar neologismes, lèxic hollywoodenc i descripcions extremes per parlar de Sarkozy. Ha fet de la seva actuació un circ de sessió continua. No n’ha tingut prou amb interpretar el paper d’una star política, ha entès la política presidencial francesa –aquella expressió d’una monarquia republicana tan engolada- com un banal talk-show permanent.

Histriònic i exhibicionista, en les entrevistes i debats televisius, periodistes experts i adversaris polítics endurits han de contenir-se davant la seva exuberant i sovint fal•laç i cínica verborrea. Omnipresent i ambivalent, ha suplantat el primer ministre, tots els ministres i secretaris d’Estat i, a vegades, els caps de negociat. El resultat és a la vista, tot el que va malament a França, i és molt, se l’imputa a ell, i quant al que va bé, que algunes coses sí que han millorat, ja sabem què poc agraït és el comú de la gent.

Havia de reformar el capitalisme sobre una base de moralitat i l’ha podrit encara una mica més. No ha parat de fer promeses, grans i petites, fins i tot quan no calia, i d’incomplir-les quasi totes, llevat d’unes quantes típiques de la dreta. Ha volgut fagocitar l’ultradreta i el Front Nacional de Marine Le Pen li ha guanyat la partida. A la primera volta de les presidencials, molts han estat els qui han preferit l’original a la còpia. Ha retut un mal servei a la dreta francesa, llançant-la als peus de l’extrema dreta. Sarkozy, suposat gaullista, ha liquidat el que quedava de gaullisme, que sempre s’havia oposat al lepenisme.

No hi haurà sarkozysme sense Saarkozy. Però sí que durant el seu mandat haurà deixat establerta, un cop més, una prova vistent de la importància, constructiva o destructiva, de la personalitat del líder en política, importància que negaven els marxistes ortodoxos i els sociòlegs estructuralistes.

Hem de desitjar que guanyi el socialdemòcrata François Hollande només per treure’ns de sobre Sarkozy? Hollande i el seu programa tenen mèrits propis. Representen un canvi en les prioritats econòmiques i socials, una altra manera de governar amb menys prosopopeia i més dedicació i eficàcia, un repartiment més equilibrat de la càrrega fiscal i dels sacrificis per la crisi.

Hollande ja ha posat sobre la taula europea del debat i la negociació que l’estabilitat financera ha d’anar acompanyada d’un nou creixement sense repetir l’anterior. I que Europa no es pot reduir a fronteres (defensives), com clama Sarkozy, sinó que hi ha d’haver solidaritat interna envers els Estats més afectats per la crisi, flexibilització de les rigideses del Banc Central Europeu, creació de nous instruments i un millor aprofitament dels existents per enfrontar-se a la deriva especulativa dels mercats...

El canvi que representa Hollande no apunta cap enrere, com ha estat el cas del canvi de Mariano Rajoy, sinó cap a endavant. Desitgem, doncs, la victòria, el proper diumenge 6 de maig, de l’home normal i sensat que és François Hollande. Hi guanyaran els francesos i amb Europa tots nosaltres.