Jo vivia en un país on hi havia sanitat per a tothom. Un país que, si més no en aquest sentit, em feia sentir molt orgullosa. La suposada primera gran potència mundial no s’ocupava dels seus malalts més necessitats. En canvi, nosaltres sí. De tots. Vinguessin d’on vinguessin, fossin negres o blancs, joves o vells, pobres o rics.
Ara ja no.
Jo vivia en un país on tothom podia accedir als medicaments. D’una manera o d’una altra. Per un preu mòdic i assumible.
Ara ja no.
Jo vivia en un país on, de mica en mica, s’havien començat a defensar els drets de la gent amb discapacitat. S’intentava que accedissin al mercat laboral, que se sentissin protegits per la legislació, que visquessin en ciutats i pobles adaptats a les seves necessitats.
Ara ja no.
Jo vivia en un país on s’havien aprovat algunes lleis per a la gent gran, la gent dependent, la gent sense recursos. Insuficients, escasses, però obrien un camí. Representaven un petit avenç.
Ara ja no.
Jo vivia en un país on tots els nens tenien dret a la formació. Un país amb un ensenyament públic, malgrat les mancances, de qualitat. Des del bressol a la Universitat.
Ara ja no.
Jo vivia en un país on, tot i l’abús dels preus, la gran majoria de la població disposava d’un habitatge mínimament digne. Calia millorar les coses, però gairebé tothom tenia un sostre on aixoplugar-se amb la seva família.
Ara ja no.
Jo vivia en un país on poca gent passava gana. No hi faltaven les grans diferències socials, però la majoria podia dur-se a la nit un plat calent a la boca.
Ara ja no.
Jo vivia en un país on ens pensàvem, romàntics il•lusos, que els nostres fills tindrien un futur millor. Al cap i a la fi, gràcies a tants avenços, els nostres fills són més forts i més sans, saben més coses, estan més ben formats.
Jo vivia en aquell país. Però ara... ja no.
