ARTUR MAS, EL SARKOZY CATALÀ?

Com Nicolas Sarkozy. Artur Mas va guanyar les eleccions dient que tenia capacitat per arreglar-ho tot, que li sobrava il•lusió. Com ell, va abraçar les receptes dels neoliberals i les ha començat a aplicar a tort i a dret. Com el petit Napoleó, també va explicar a tothom que calia dir les coses pel seu nom, que l’herència rebuda era infernal... Al temps que s’arrenglerava amb els emperadors de l’austeritat allà, i amb els artífexs de la Reforma Laboral exprés aquí. Com el seu col•lega francès, només iniciar el mandat, va fitxar pel seu govern “dels millors”, socialdemòcrates errants amb “mono” de gestió i poder. I, com li ha succeir a Sarkozy, amb el pas del temps el ciutadà ha observat que la cosa no va, que el copagament és una befa, que la sanitat empitjora, el funcionariat surt trasquilat, les escoles bressol són més cares i els poderosos continuen intocables... Sí, i per arrodonir la festa, un conseller amb aire prussià militaritza el país, pareix una web delatora i alarma al personal amb quatre contenidors cremats i la resurrecció de Fanelli. Per reblar el clau la tele es governentalitza i el fill d’un antic president català esvalota al personal dient que cal trencar la pell de brau... Buf! I tot això succeeix quan només han transcorregut catorze mesos de les eleccions catalanes! Però, no s’ho perdin: paral•lelament el rei de les aparences, Duran Lleida, es desviu a Madrid intentant jugar algun rol negociador sense cremar-se. Diuen que fa mèrits a l’espera d’un congrés, el d’Unió, amb auto entronització automàtica garantida. El líder democratacristià durarà al front del històric partit més que Haile Selassie (de iure 1931-1975). Patètic. He escoltat, i llegit després, la conferència que Jordi Miralles ha donat al Col•legi de Periodistes de Barcelona. M’ha agradat el seu diagnòstic de la situació política catalana i espanyola. El comparteixo. També les seves receptes per combatre les polítiques conservadores i neoliberals perjudicials pels sectors més desfavorits i febles de la societat. Jordi Miralles, a l’igual que es diu en les resolucions del darrer congrés del PSC, ha proposat iniciar una nova etapa política basada en l’entesa entre tots els progressistes del país. Ha afirmat que aquesta feina s’ha de fer al voltant d’un projecte compartit, des de baix, entre persones, associacions, col•lectius, sindicats i professionals. L’objectiu és articular una nova majoria de progres capaç d’assolir l’hegemonia social i cultural. En suma, un nou moviment de base social, cultural i política amb vocació d’esdevenir majoritària i vertebradora d’un pacte social adreçat a trobar una sortida solidària de la crisi. La dreta ens voldrà marejar amb productes efervescents de caire econòmic o identitari. No trigarà en demanar-nos suports incondicionals fent servir el vell parany consistent en: “amb mi o contra el país”. No hi caurem. Ells aquí, allà, a Paris o Berlin practiquen una formula que ha començat -amb Hollande- a fer aigües. Convé doncs, que l’esquerra plural, la socialdemocràcia, els sindicats i els nous moviments socials diguin prou i comencin a articular l’alternativa que la ciutadania necessita en defensa dels seus drets i qualitat de vida.