Quan jo era petit, al barri on vivia, només hi havia 3 col·legis, un era privat concertat i religiós (Sagrada Família) i els costos "addicionals" aquesta hora extra que paguen les famílies eren molt cares, altres dues eren privats concertats però d'accés més modest, el Santa Teresa, també de caràcter religiós i el Garball, laic.
A mi em va tocar anar al Garball, crec que en si, tenia algun bon professor, però era al final un mal col·legi. No teníem pati i sortíem a la plaça pública de davant d'est, la plaça Pastrana, que en aquesta època els yonquis del barri era on es punxaven. Eren els durs anys del jaco i l'heroina de mitjan els 80 i quan la SIDA començava a aparèixer entre els col·lectius de més risc.
Uns pocs anys més tard es va construir el col·legi Taixonera, públic i anys després el Carmel, també públic. La Taixonera cobria la meva zona i la meva germana fué més afortunada i va començar a estudiar en ell. No és que fos un col·legi d'elit ni molt menys, però comparat amb el col·legi pseudobronx al que jo anava, allò semblava l'acadèmia d'Howards.
Per posar algunes dades, dels meus companys de curs, em sembla, si malament no tinc les dades que l'únic que ha acabat estudis universitaris he estat jo, i érem més de 30 que no és poc. Uns altres els han començat, però un grapat que compto amb la mà. L'índex de fracàs escolar era d'espanto, perquè a més es va transformar en l'embornal de nens dolents estudiants dels altres dos col·legis concertats (el SAFA i el Santa Teresa), entre unes altres perquè el propietari del nostre també era el del Santa Teresa i volia mantenir cert "nivell" en un dels col·legis i deixava languidecer al segon.
No és que els individus que formàvem la meva classe fóssim uns zotes, això no és cert, alguns d'ells amb els quals segueixo en contacte són realment intel·ligents, ni tampoc que els professors anessin "dolents". És veritat que vam tenir professors desastrosos, recordo una professora de "naturals" que em vaig barallar amb ella perquè deia que les serps no tenien esquelet (havia de confondre el gènere dels anèl·lids amb el dels ofidis), però també hi havia algun docent heroic que intentava treure una mica d'aquella carnisseria juvenil. La qualitat de l'ensenyament es mesura també en les ràtios per alumne, la capacitat de cobrir baixes, la capacitat de tenir professors especialistes en la matèria (i no generalistes que amb prou feines podien diferenciar la classe de "natus" de les de "socials") o de poder donar tot el temari intentant que no es deixessin massa morts en el camí. També en la capacitat d'atreure una mica de talent docent, la major part dels meus professors de primària, deixant a un costat algun cas aïllat, eren de la vella escola, vellíssima escola, i a més no tenien incentius per millorar, para quins si al final es va transformar en un col·legi embornal?.
Jo vaig acabar primària amb una terrible manca en coneixement d'història de la baixa edat mitjana i dels segles XVIII d'ara endavant precisament perquè mai acabem el temari de 5º, 6º, 7º i 8º de "socials", alguna cosa que he hagut de suplir posteriorment, fins i tot en mats, que era el meu fort, vaig haver de reciclar-me en arribar a l'institut.
El col·legi va tancar, i per sort els dos públics (Carmel i Taixonera) absorvieron la necessitat del barri i ofereixen una educació primària d'alta qualitat, o com a mínim, més que acceptable. Les ràtios d'estudiants que acaben una carrera en la Taixonera, de nens de la meva mateixa generació que van saltar dels concertats al públic, és major, no el lamentable 2,5% del meu. Un clar exemple de com les polítiques públiques actuen clarament per lluitar contra la desigualtat.
El tema és més dur quan ho comparo amb altres centres educatius privats, de barris de més solera, l'anar a aquest col·legi i no al meu, et donava un segur d'entrar en una universitat (privada, en general) de gairebé el 100%.
A tot això, el meu col·legi era més car que el Taixonera, que era totalment públic i gratuït, i fins i tot els llibres sortien més barats perquè l'APA (en aquell llavors eren APAs i no AMPAs) l'hi curraba (el col·legi donava ambient per a l'associacionisme dels progenitors i perquè aquests participessin de la gestió del centre, en el meu, ni des de lluny).
Una història que es repeteix amb l'educació de 0 a 3
Alguna cosa semblat és el que està passant amb l'educació de 0 a 3 anys a Barcelona. Les opcions privades són horrendas, hi ha excepcions, però en general les escoles bressol públiques li donen una manta pals a les privades. Els centres són de més qualitat constructiva, realment orientats a tenir allí nens en bones condicions, amb un bon pati, bona orientació solar, amb camins escolars delimitats, ràtios més que acceptables, i un bon projecte educatiu. Per no parlar que atreuen als millors professionals perquè el sou és digne i les condicions també. En canvi, hi ha guarderies privades (prefereixo no cridar-les escoles bressol, perquè el tema educatiu allí és més que qüestionable) que són aparcaments de criatures.
A més, són més cares per als usuaris. De fet el projecte que té Trias de deixar d'apostar per les bressol públiques i passar a les guarderias privades concertades, faran que el cost per alumne sigui més car per a les famílies, i, curiosament, per a l'administració (l'administració ha de pagar a un propietari que ha d'amortitzar la seva inversió i treure un benefici, alguna cosa que no treu l'administració pública) sota l'excusa, igual que en el cas dels concerts de la primària de la meva època, l'hora extra que estan els nens en els centres.
És veritat que el model de 0-3 a Barcelona és un luxe babilònic, i que va passar de cobrir el 25% de la demanda a poc més de la meitat… però és un model que amb temps i un bescuit es transforma en un sistema d'alta qualitat i que realment redueix moltíssim les desigualtats de partida.
El model que implanta Xavier Trias, és més car, però a més és un aparcament de nens, no un model educatiu, a més de fomentar la desigualtat de partida. Cap privada concertada va a fer l'esforç de fer una guarderia d'alta qualitat en un barri com en el qual jo em vaig criar o en el qual estic residint. Les famílies d'aquests barris no van a poder pagar uns "extres" molt cars, ni tampoc van a associar la seva relació amb el centre educatiu per passar a una escola primària d'alt nivell privada.
Un model
que es carrega, el lent, però segur, de bona qualitat i que combat la desigualtat, que ha engegat el PSC i els governs d'esquerra de la ciutat en els últims decennis.
Que l'educació de 0-3 anys és clau per combatre la desigualtat no és alguna cosa que em tregui de la màniga,
qualsevol analista de polítiques públiques sap que
invertir en guarderies és invertir en el futur més que qualsevol política d'ajuda social caritativa que es tregui la dreta de la màniga. Si un nen de 4 anys comença la primària ja amb certes aptituds i habilitats, amb certs costums i amb un gust per l'aprenentatge formal de forma divertida i amb un entorn de socialització positiu, compensa moltes greus deficiències que pugui tenir a casa o al barri on viu.
