A mà alçada

Raons per estar indignat no en falten: pensions multimilionàries er banquers que arruïen les entitats, augments d’impostos que no es tradueixen en millores dels serveis, despeses supèrflues en moltes administracions, caps d’estat que se’n van de cacera mentre el país s’enfonsa… etc. En aquest sentit doncs, és normal, legítim i comprensible que la societat estigui farta de tot plegat. I jo també.

Ara bé, tot i compartir aquesta diagnosi, crec que el moviment dels Indignats no porta enlloc si no evoluciona. Queixar-se està molt bé, i de fet tots ho fem, però no deida de ser una reacció en primera instancia simple, sense solución de continuïtat. Un moviment polític, com ho és el 15-M malgrat que no ho reconeguin, ha de superar l’estadi de la queixa, i si vol fer alguna cosa, cal que en un momento o altre elegixi uns líders, es presenti en unes eleccions, posi negre sobre blanc les seves propostes i mesuri la força que li dóna la ciutadania.

Sé que els participants dels Indignants rebutgen de ple aquesta via. Però quina altra manera hi ha en democracia? Fer una assemblea a mà alçada en una plaça és molt bucòlic ( de fet en alguns pobles suïssos ho fan), però de democràtic no en té res. 500 persones assegudes al terra no poden representar a tota la población, i encara que el sistema democràtic actual no és perfecte, nigú negarà que té una representació molt més elevada i legítima que uns quants aixecant la mà.


David Abelló
Periodista