Reclamar el que no es desitja

El líder del Partit Popular al País Basc, Antonio Basagoiti, donava per acabat el pacte de col•laboració amb els socialistes del territori que van permetre la formació del govern presidit per Patxi López. Tothom veia a venir aquest trencament, ara que l’excusa del terrorisme sembla esvaïda –esperem que per sempre-, que la dreta ha assolit la majoria absoluta a l’Estat i controla gairebé la totalitat de les regions (la Constitució distingeix entre elles i les nacionalitats, tot i que sense cap efecte pràctic) i ja no els hi deu semblar tan necessari un pacte tan peculiar, entre rivals directes.

La previsió s’ha complert aquest cap de setmana i Basagoiti no només ha donat per acabada la col·laboració, ha afegit la demanda d’eleccions anticipades perquè, sense els seus, el gabinet López es queda en evident i curta minoria.

L’anticipació, de ser immediata, seria d’uns nou mesos, perquè la legislatura s’acaba el març de l’any vinent i la normativa i terminis per a la convocatòria no permeten la votació abans del juny.

Molts bascos pensen, i diuen, que la crida de Basagoiti és fruit de la degradació de l’expectativa de vot a Euskadi –per als fins ara socis, i per als seus també, tot i els recents èxits a la fora- que demostrarien els sondejos encarregats per a consum propi.

En qualsevol cas, sembla evident que aquesta vegada no quedaran exclosos els independentistes radicals, amb un moviment unitari i ampliat, a més de l’antiga Batasuna (amb qualsevol dels noms legalitzats) per l’Eusko Alkartasuna escindida del PNB, Aralar, Alternatiba, independents... I no ha passat tant de temps per preveure que patiran una davallada tan espectacular de suport electoral com per no constituir un grup ben nombrós (i incòmode) als escons del quadrat (que no hemicicle) del legislatiu basc.

És clar que, de vegades, l’aglomeració de sigles polítiques, enlloc de sumar, resten. La primera mostra ja s’ha vet evident. Tres dels quatre actuals diputats d’Aralar, disconformes amb la fusió, han estat expulsats com del partit com ja es preveia i diuen que, tot i tenir el dret legal de conservar-los, lliuraran els seus llocs a la cambra a la formació, el mes vinent. Massa d’hora per evitar una pèrdua de suport considerable de l’anomenada esquerra abertzale.

Tot i això, la resta de l’oposició basca s’ha afegit, en pes i per una vegada, a la proposta del president dels populars. Tret del directament afectat, és clar. Si li demanen, com es habitual, que presenti una moció de confiança, respon que si el volen foragitar, l’hi presentin una moció de censura. La del PP és inviable, perquè, com en el cas del govern espanyol, cal presentar, i que la majoria voti, un candidat alternatiu i propi.

El partit més votat i amb més representació, que és el PNB, s’ha apressat a reiterar la dissolució immediata de la cambra i la convocatòria electoral automàtica, per la manca de representativitat que sempre ha atribuït a l’actual lehendakari, i que ara troba més evident que mai.

Tanmateix, els nacionalistes tradicionals es troben en ple procés (sempre llarg pel sistema reglamentari de proposicions de candidatures des de cada poble, anada a les territorials, tria de proposta per l’Assemblea Nacional i tornada a l’aprovació de cada junta local) d’elecció de nou candidat, molt probablement l’actual líder de l’executiva, Iñigo Urkullu, més que hi ha un cert moviment en suport del retorn de Juan Jose Ibarretxe. I semblaria que demanen el que no volen, com a mínim, fins que tinguin ja l’aspirant nomenat i començat a promocionar, avançada la tardor.

No sembla voler-ho ni el mateix PP, donades les expectatives de resultats. I tothom entén que qui menys ho desitja entre tots és l’actual president, Patxi López, que difícilment tornaria a tenir majoria aritmètica al nou legislatiu, per molt que retrobés els mateixos socis. És clar que podria intentar un tripartit d’esquerra a l’estil de l’anterior català, amb els “abertzales”. Hores d’ara sembla impensable, tot i els gestos i peticions de López per als presos d’ETA. Però ja se sap que la política fa estranys companys de llit (govern) i el PSE ja ha compartit gabinet durant diverses legislatures amb el PNB, i l’ha ocupat durant tres anys amb el suport del PP. En aquest àmbit potser és més aplicable que a la majoria dels altres la dita: “mai no diguis mai”.


Robert Pastor
Periodista