BENEDETTI

Fa tres anys tal dia com avui Barcelona va despertar amb la notícia de la mort de l'escriptor i et vas quedar bocabadat davant el paisatge urbà i vas pensar que el cel es congelaria i aviat et feriria l'estalactita d'una llàgrima que des del desè pis plorava la nova absència sobtadament et van donar la notícia del final d'una vida i d'un quefer i de cop et vas trobar el present l'aquí i l'ara descarnats i tot va tornar a ser només el record d'aquella adolescència de fa ja temps remenbranza que sempre se situa al teu costat per aïllar-te i protegir-te quan l'angoixa i llavors vas buscar la tarda dels dissabtes a la ciutat de l'ahir Montevideo el Cinema Star del carrer Rivera i la seva infinita sessió en blanc i negre amb vaquers i indis a cavall i la rossa de la pantalla que besava en la boca i lagrimeaba com jo lagrimeé aquest matí en la qual el vent de l'enyorança de la mocedad va arremetre i va evocar sense pietat aquells ulls del color de la tardor tan desperts i grans de la qual ja no està per mai de la vida i aquell primer poema de l'institut i la marcida flor dins d'un llibre i sense saber per què ni quan com de sobte et vas adonar sense remei que la vida havia passat va passar la vida i ja era tarda per tirar-te al camí per unir-te al cabal per començar de nou sobtadament et van donar la notícia i et vas quedar parat davant el no-res i sense saber per què ni quan com et vas trobar repetint en l'acadèmia asdf ñlkj en la màquina d'escriure antiga i tosca ahuerfa no t'equivoquis que la professora de dol té una mala llet i amb la seva boca pintada d'aquest vermell apestoso ordena que la repeteixis una altra vegada? fins que no estels ni una sola fallada per ser dactilógraf exemplar i tenir una ocupació segura al país de la cua de palla i ser de classe mitjana com a déu mana el capvespre s'instal·la en la finestra que dóna a l'avinguda i les fulles grogues dels arbres xoquen contra el cristall i passen els trolebuses perquè ja no hi ha tramvies i veus aparèixer per la vorera a l'única noia que fa com si t'escoltés quan li llegeixes els teus versos i deixa que la besis gairebé en la boca al banc del parc d'aquella ciutat que era verda i a la qual fa ja prop d'una vida que no tornes.

Rubén Olveira