LA COVADA

Així es va anomar en temps pretèrits al costum d'incorporar a l'home al moment del part. En algunes societats, l'home aparentava patir els dolors i les angoixes de la dona que, en casos extrems, arribava a cedir el jaç al seu marit i aquest romania en el llit diversos dies sent atès com si, realment, hagués parit mentre l'esposa s'incorporava a les tasques de la casa i del camp.

La covada no era més que una simulació d'un embaràs inexistent per part de l'home i alguns autors asseguren que té el seu origen en el trànsit de les primitives societats matriarcals a les patriarcals. Els homes van tractar de conquistar el poder, que per raons religioses (culte a les deïtats femenines, i religions tel·lúriques), estava en mans femenines. Per a això fingien ser dones.

No sé perquè, se m'antoja que vivim temps de covada nacional i mentre els espanyols patim els dolors i les angoixes del part de la ruca, els polítics simulen el nostre tràngol, es fiquen en el jaç donant crits i dient als quatre vents que fan esforços per donar a llum al nen de la bonança.

La realitat és tan falsa com aquesta vella tradició i mentre ells gaudeixen dels privilegis de la parturienta, caminem tots sofrint contraccions, exsangües de l'esforç i implicant, via imposats, bols de brou perquè el Leviatán segueixi en el llit, tan content.

Andrés Madrid