Bankia

Es deia, es deia i es negava tantes vegades com es deia. L’origen de la més profunda crisi econòmica, social i institucional que hem viscut des del crack del 29 es troba en el sistema financer. La situació de Bankia, però abans la de moltes altres caixes, ho ha posat de manifest ben a les clares i segur que en el pitjor moment, al més pur estil de les Lleis de Murphy. La realitat al final és tossuda i acabar per obrir-se pas. De res no han servit les contínues denúncies dels que exigíem una profunda reestructuració del sistema financer per afrontar amb garanties la sortida de la crisi. Ni tampoc les alertes dels que clamàvem contra el desmantellament de l’Estat del Benestar i la pornogràfica precarització de les relacions laborals. De res no servirien quan el que feia falta era aturar la sagnia que pel país han representat els avals, els ajuts, les facilitats que s’han donat a la banca perquè no s’enfonsés i de pas arrossegués a tothom. Des res ha servit descapitalitzar gairebé el país per rescatar la banca quan aquesta ni ha explicat la dimensió del forat, ni ha generat crèdit per reactivar l’economia ni ha estat capaç de ser valenta a l’hora d’assumir la seva responsabilitat en la crisi. No s’ha volgut afrontar amb realisme i determinació aquest problema o no s’hi han pogut aplicar les mesures que corresponien fruit de la utilització política que se n’ha fet del model de caixes -sobretot pel PP-, tal com s’ha demostrat amb Caja Madrid i Bancaja del País Valencià, unides en Bankia. Tant de bo totes les energies que el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, va dedicar a criticar la rigidesa del mercat de treball i la necessitat de reformar la funció pública les hagués esmerçat en combatre les pràctiques perverses que ara pesen com un llast sobre el prestigi del sistema financer espanyol i, en conseqüència, sobre el conjunt de la nostra economia. Bankia s’ha convertit en alguna cosa més que un problema per al Partido Popular. És l’evidència del fracàs d’un model que ha pervertit la relació entre política i finances, entre el bon govern d’allò que es públic i de tots i els interessos especulatius d’uns quants. Bankia es la demostració que cal un canvi profund en el model.


Josep M. Àlvarez
Secretari general de la UGT de Catalunya