Sequera

Les notícies m’enfonsen. Miro la tele, llegeixo els diaris, escolto la ràdio, passejo per les xarxes socials... i totes les novetats d’aquest país, d’aquest continent, d’aquest món, m’assequen l’intel·lecte.

Constato la desgràcia, la injustícia, la mentida, la misèria... i perdo la capacitat de reacció. Se m’acaben els mots. Em sento col•lapsada, eixorca, erma.

I aleshores m’adono que he d’escriure un article, que ja vaig amb retard, que al diari l’esperen. I em contemplo les mans i me les trobo buides. I afronto l’exercici de buscar unes paraules, de trobar per a vosaltres quelcom que us interessi.

I miro al meu voltant, amb estupor i amb ràbia. I veig que els indignats han tornat a la Plaça. I que milers de gents estan molt enfadades. Que hi ha qui ara es revolta per no pagar peatges i que la tele pública haurà de fer un programa per reclamar l’ajuda, la caritat, diguéssim. Sempre som els mateixos qui ens ho hem d’arreglar tot, perquè AQUELLS no vindran a lluitar per nosaltres.

I tinc la gola seca i els ulls durs com el marbre. Perquè no sé què dir. No em vénen les paraules! Posats a no trobar, no trobo ni les llàgrimes.

Perdoneu-me lectors. Estèril com un arbre solitari al desert. Així em sento jo avui. Voldria espavilar-me i ser capaç d’escriure. Demanar-vos la força, la lluita solidària, la rebel·lió i el crit. La ira si fa falta.

Però han marxat els mots i no tinc esperança.