No, no m’estic referint a en Paco Morán i a en Joan Pera, grans actors capaços d’omplir durant mesos un teatre amb una comèdia de les de tota la vida. L’estranya parella de la política catalana són Pere Navarro i Josep Antoni Duran i Lleida. Vénen de tradicions polítiques totalment diferents, pertanyen a partits polítics enfrontats des de sempre al Parlament, no me’ls imagino anant de copes junts ni tant sols entaulant una conversa distesa. I en canvi, tots dos s’han posat d’acord a criticar la independència com a objectiu i ara diuen que es necessiten l’un a l’altre per frenar les pretensions del president Mas de plantar-se davant Madrid (concepte, no ciutat, que diria l’admirat Iu Forn) quan Mariano Rajoy li estampi el pacte fiscal als nassos.

Els líders del PSC i d’UDC coincideixen en molt poques idees polítiques o socials, però quan es tracta de recollir o negar l’aspiració del poble català a decidir amb llibertat sobre el seu futur, no vacil·len gaire a donar-se suport mútuament en defensa de continuar dins d’Espanya. Pere Navarro semblava, al principi, que podria aportar una mica d’aire fresc al malmès socialisme català, després de perdre en pocs anys la majoria de les institucions on governava. Però no han calgut gaire mesos per descobrir que no només no ha auspiciat cap canvi de rumb al PSC, sinó que s’entesta a llançar els mateixos arguments que el PP en relació als anhels de molts catalans de tenir un estat propi (“anar nosaltres sols vol dir ser cada vegada més petits i cada vegada més pobres” va dir fa uns dies). Entre l’onada dels indignats i el tsunami sobiranista, el PSC no sap per on navega i el seu vaixell fa aigües per tot arreu.

Duran i Lleida és un altre tipus de polític. S’ha de ser molt astut per resistir gairebé trenta anys al capdavant d’un partit petit, que ha disposat de l’any 80 ençà de molta més quota de poder de la que li correspondria si es presentés en solitari a les eleccions. La seva autèntica vocació no ha estat, però, servir a Catalunya des del seu Govern o Parlament, sinó més aviat disposar d’una tribuna a Madrid per poder “tocar” de prop els ressorts del poder de l’Estat. En una Catalunya independent, quin paper podria jugar el líder democratacristià? S’haurien acabat els tripijocs de l’intercanvi de vots al Congrés a canvi de no sé quina concessió menor per a Catalunya, les crides a ser un “partit d’estat” responsable, les connivències amb les institucions fàctiques espanyoles (l’Església, la banca, el poder judicial...). En contra del que molts dels seus militants i simpatitzants defensen (i en contra de la línia oficial de CDC), Duran no vol la independència de Catalunya. I busca en el nou líder del PSC un aliat circumstancial per intentar frenar el xoc de trens que cada cop sembla més a prop. Abans un socialista que un independentista, podria dir, traduint la cantarella espanyola de “antes roja que rota”.

Com diu l’amic Toni Soler, els guionistes del Polònia ho tenen realment fàcil per fer els seus boníssims gags de política catalana: només cal deixar que els líders enredin la troca una mica més cada setmana.