L'oposició ho troba fluix i el PP li diu que no plori. Tothom comença a pressentir que al President Mas li atrauen més els titulars i les fotos que els fets. Ara es desdiu d'avançar eleccions i culpa la resta de forces polítiques de no ser prou valentes per a defensar "el pacte fiscal". La famosa "transició nacional", eix estratègic que havia de definir els pròxims grans objectius, encara està per dissenyar. 

MÉS PARTIT: Quan l'expresident Jordi Pujol va estructurar CiU va optar per una federació de cúpules. Els pinyols dels partits, Convergència i Unió, posaven un staff comú que dirigia la política a les institucions. La simbiosi ha estat tan estreta que pràcticament ningú no sap distingir on acaba i on comença la Generalitat, les elits dirigents i el partit. És un model totalment diferent al del PNB, un partit amb vida pròpia, arrelat a la societat i autònom del govern.

GOVERN: No estaria malament que la "transició nacional" comencés per la pròpia federació. Per a donar vida als partits i permetre que les seus locals s'impliquessin amb la societat. Perquè des del govern es fa política de govern, això és, condicionada a la legalitat i al sistema de poder electoral espanyol. I cal reconèixer que avui no hi ha més cera que la que crema i no es pot "explorar" més del què ja s'ha fet.
La "transició nacional" exigeix la reconstrucció de la nació sobre els eixos del dret de decidir"
CATALANISME: Segonament, la "transició nacional" no és un gir rodó sobre el mateix. Es va a la creació d'una nova constel·lació i d'uns nous referents nacionals. Els vells són els del Catalanisme i no tenien en compte ni la globalització ni l'europeïtzació. El món ha evolucionat i ha empetitit les velles idees de la fraternitat ibèrica. Avui sabem que són impracticables, perquè només les sostenim els catalans i els contextos internacionals regionalitzen aquestes qüestions. Amb el Catalanisme els catalans volíem fer una proposta històricament progressista i el progrés té ara uns altres horitzons.

POST CATALANISME: La "transició nacional" s'ha de situar a Europa i al món. La "transició nacional" ha bastir un post Catalanisme, una etapa de transició a un nou "Catalanisme" europeu i dels catalans. Aquesta indústria no és política, però tampoc no és estrictament social. Les complicitats i els bons auguris s'han "d'administrar" i  la via consisteix en donar vida les bases dels partits i als intel·lectuals.

FULL DE RUTA: Finalment, la "transició nacional" exigeix la reconstrucció de la nació sobre els eixos del dret de decidir. La qual cosa depassa els límits legals avui vigents i invalida la via dels pactes i dels compromisos. Aquests sempre ens impediran la creació d'una nació genuïna i autèntica. La "transició nacional" s'ha de construir amb llibertat i la nació s'ha de sentir sobirana. De manera que lluny de criminalitzar fórmules espontànies com "el plantar-se", s'han de vehicular estratègicament.

Donar al Cèsar el què li escau és deixar al staff parlamentari i a l'executiu la gestió de la legalitat. Donar a Déu és diferent. La sobirania no ha de ser estrictament legal. Perquè la legalitat no respecta la nació. Impulsar i animar les pròpies bases a participar dels moviments populars, com va fer CiU a les consultes,  no es cap contradicció. És un exercici de coherència: El Govern no pot més del que li permeten les "circumstàncies", però la nació ho necessita.