Avui, si res no falla, hi ha la cèlebre cimera del pacte fiscal convocada pel president Mas amb tots els partits polítics catalans, una cimera de què fa temps que sentim a parlar i que als ulls dels ciutadans del carrer apareix com una mena de fita extraordinària, perquè per als diferents intents d'estatut sí que s'han reunit tots els partits polítics unes quantes vegades des de la Transició, però això d'intentar ser fiscalment independents és tota una novetat.

Bé, m'agradaria suposar que realment això del “pacte fiscal” és igual a “independència fiscal” per a Catalunya. M'agrada suposar-ho quan somio, perquè, d'una banda, seria un pas de gegant cap a la independència total del nostre país, i, d'altra banda, ara ens vindria de perles per arreglar de cop moltes qüestions econòmiques que ens podrien salvar del naufragi d'aquest ampul·lós Titànic anomenat Espanya.

Però, entre nosaltres, no hi tinc gaires esperances. Perquè... com es fa per casar un/s partit/s polítics amb el contrari exacte de la seva filosofia? Ja em perdonarà, senyor president, però no ho entenc: si de debò vostè vol la independència fiscal per a Catalunya, haurà de fer un cop de puny sobre la taula en un moment o altre del dia d'avui, i fer fora els que no el segueixin. Si és així, m'enduré una grata sorpresa i entendré que tota aquesta propaganda era per una causa justa.

Però espero, senyor president, que això no es converteixi en un dimecres de cendra per a Catalunya. Que un cop més no tinguem una sensació de cafè per a tots a dins mateix del país, que, per no sé quins interessos polítics, el faci sortir a vostè en roda de premsa a dir alguna cosa com que hi ha partits que volen córrer massa i que això del pacte fiscal s'ha de fer a poc a poc. A petites dosis, com des de la Transició. I així quedarà esgotada la societat catalana, i no hi haurà barca que ens salvi de l'enfonsament general. I així s'acabarà tot sense haver començat res... amb el dejuni i l'abstinència d'aquesta Quaresma eterna.