La televisió italiana fereix greument


protagonistes\| glocal\| tendències\| comunicació\| món\| violències\| memòria\| opinió		cat \| esp

Dones joves mig nues i de genolls al damunt d’una taula on dos homes comenten l’actualitat; dones de 40 anys transformades quirúrgicament; escenes quasi pornogràfiques en qualsevol context; dones engabiades o sota la taula als peus del presentador del programa. ‘Per què ho permetem?’ ‘Què temem?’ es pregunta Lorella Zanardo al documental ‘Il Corpo delle Donne’. Dur, colpidor, el film mostra la cruesa de la representació de les dones a la televisió italiana, una violència vers les dones que es dóna avui, aquí, a Europa

comunicació | 09/11/2011

L'autora del documental Lorella Zanardo

Laia Serra.- Entre les iniciatives sobre la imatge de les dones als mitjans de comunicació, el Centre d'Informació i Recursos per a les Dones de Barcelona (CIRD), en col•laboració amb l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), van presentar –per primer cop íntegre a Catalunya- el documental Il corpo delle donne, de Lorella Zanardo, el passat 3 de novembre a l'Auditori de l’Espai Jove La Fontana, de Barcelona. L’autora, que ha volgut mostrar i qüestionar la imatge de la dona projectada en la televisió italiana, va ser-hi present.

Gemma Nicolás Lazo, directora del CIRD va obrir l’acte. Després, Virginia Luzón, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Núria Ribó, periodista de ràdio i televisió, van continuar la reflexió sobre la representació de les dones en els mitjans des de la perspectiva acadèmica i professional, respectivament.

Luisa Galigari, de l’associació Italiaes, va reconèixer Zanardo per haver tret a la llum aquesta realitat, i va lamentar la confusió de la imatge que representen els mitjans amb les dones italianes, que en realitat tenen una trajectòria llarga de feminisme.

El documental
L’autora de Il corpo delle donne, Lorella Zanardo (també empresària, bloggera i escriptora) va decidir realitzar el documental quan, vivint fora d’Itàlia, va fer-se conscient que “el que es veu a Itàlia no es veu a cap altre lloc” i que, a més, està normalitzat.

De 25 minuts de durada, és un muntatge d’imatges extretes d’una mostra de 400 hores de programes d’entreteniment de la televisió pública –la major part en horari de màxima audiència- i una veu en off. El seu objectiu: arribar a nois i noies italians i dir-los que el que veuen a la televisió no és normal.

Està penjat on line, té una pàgina de Facebook i una web. Des que es va llançar, el maig del 2009, 4 milions de persones l’han vist. També s’ha passat a les escoles; Zanardo ha rebut milions de correus electrònics de mestres que volien debatre el documental a la seva escola.

Un fotograma del documental

El dolor de la humiliació
“Per què les dones no sortim a protestar per com ens representen?” Es pregunta la veu de Zanardo al documental.

Durant la realització, l’autora i el seu equip van identificar aspectes inesperats. Per exemple, l’ús sistemàtic a la televisió dels plans curts i en moviment, que ressegueixen el cos de les dones, dels peus al cap, mentre parlen, i treuen tot el protagonisme del que diuen. També l’ús deliberat de dones com a decoració: noies maques, joves, silencioses i sense micro, un pas darrera del presentador –vestit, i amb el micro, és a dir, amb el poder-. Les cares, allà on s’expressa la persona, de les dones adultes també va esdevenir tema del documental a posteriori. La cirurgia en les cares de totes les dones de m 40 anys, busca amagar la vulnerabilitat; “perquè o ets invulnerable i apareixes, o ets vulnerable i desapareixes”, reflexionà Zanardo.

Tot i que l’equip del documental esperava trobar les “velline” –dones joves i guapes que triomfen pel seu atractiu físic, mai per les seves qualitats personals-, el que més impacta i provoca un efecte en l’imaginari, segons la pròpia Zanardo, és més que la nuesa quasi total habitual, la humiliació del seu rol.

En molts països, com ara el Brasil -on el documental s’ha fet molt popular-, les dones sovint surten amb molt poca roba, però l’autora va identificar un component de submissió afegit a Itàlia, del tipus que es dóna en la pornografia. Zanardo ha tret a la llum, en les seves pròpies paraules, “les ferides que provoca que una dona estigui tot un programa sota una taula, o en una gàbia... El dolor que poden provocar aquestes imatges a qui ho mira”. Una dona penjada com si fos un pernil. “Per què no reaccionem i presentem la nostra realitat?” Pregunta la veu en off en aquesta darrera imatge; per què aquesta acceptació de la humiliació continua? “Què temem?”. L’auditori va necessitar uns moments de recuperació de l’ànim abans d’iniciar el col•loqui.

Un fotograma del documental

Nul•la resposta política
Lorella Zanardo va explicar amb dolor la reacció dels intel•lectuals de l’esquerra: “Gran part van dir que el documental no servia, que la solució és apagar la tele”. Però el 70% de la gent a Itàlia la té encesa tot el dia, va explicar Zanardo, no totes les capes socials tenen accés a opcions diferents, com ara el cine o el teatre; dels tres grans agents de socialització, l’escola i la família estan en crisi, però la televisió funciona. Així, ja que els mitjans, la televisió, construeixen l’imaginari col•lectiu, i especialment de les dones, s’ha de garantir que el que reprodueixen sigui el més proper possible a la imatge de la realitat.

“Ocupar-se de la televisió és fonamental per al país, és ocupar-se de la democràcia”, segons Zanardo, que va ser contundent: “Amb Berlusconi, el problema ha esdevingut pitjor, però abans ja existia. La valoració de les dones no interessa ni a la dreta ni a l’esquerra, per això no es resol”.

Zanardo va reivindicar el dret de la ciutadania a una televisió pública de qualitat, el no haver d’escapar de la televisió pública.

Crítica al model, no a les dones
“Les dones tenim dret a anar com vulguem, i fer del nostre cos el que vulguem”, havia dit Núria Ribó. En aquesta línia va el documental: la veu en off es fa preguntes i parla en primera persona plural “perquè no neix d’un judici a les dones; jo he sentit el dolor en la meva carn”, explicà Zanardo. No es critica les dones. La crítica s’adreça a la imatge, a la representació que se’n fa, el model únic i fals. La qüestió no és sobre la decisió personal de la cirurgia, sinó de la representació. La televisió hauria de mostrar també altres models, femenins i masculins. “La imposició d’un sol model és un problema de tothom”, va afirmar l’autora, que ha compartit debats amb adolescents i ha comprovat com gran quantitat de nois joves i adolescents s’atreveixen a dir que no se senten representats pels homes que veuen al documental –o sigui, a la televisió-. Els adults encara tenen por de criticar-los per por que es debiliti la seva virilitat, va explicar Lorella Zanardo. La bona notícia és que molts joves no tenen aquest problema.