Els bisbes espanyols han sortit al pas de les darreres peticions per part dels partits d’esquerra i de part de l’opinió pública perquè l’Església pagui l’Impost de Béns Immobles (IBI) dels seus edificis no dedicats al culte. I ho ha fet en el seu més pur estil, amb un document en forma de preguntes i respostes –com els catecismes tradicionals– en què destaca que “no només no gaudeix de cap privilegi”, sinó que “estalvia diners a l’Estat”, a més de destacar la seva tasca “en primera línia d’ajut a les persones que més ho necessiten”.

En un document publicat aquest dijous a la revista ‘Alfa y Omega’, el director de l’Oficina d’Informació de la Conferència Episcopal Espanyola, Isidro Catela, exposa deu preguntes amb resposta per “respondre a les tergiversacions i malentesos sobre el finançament i la fiscalitat de l’Església a Espanya”. Un document que apareix justament quan és de màxima actualitat la polèmica sobre l’IBI de l’Església. Un debat, aquest, que no sorgeix per casualitat: també ha aparegut, justament en els pitjors moments de la crisi, en dos dels països més afectats pel deute i, a la vegada, amb més influència terrenal del poder religiós, Itàlia i Grècia.

El finançament per la casella de l’IRPF
Catela, en el seu escrit, recorda que l’Església “no rep res dels Pressupostos Generals de l’Estat”, sinó que es finança (en un 25%) de les contribucions voluntàries dels ciutadans que ho especifiquen en la seva declaració de la renda. També afirma que l’Església “estalvia diners a l’Estat”, i posa l’exemple dels seus centres d’ensenyament. Raona que una plaça escolar en un centre públic té un cost per a l’Estat de 3.518 euros, i que en un centre concertat aquest cost és de 1.841 euros. El portaveu dels bisbes, que no detalla el que paguen les famílies per l’educació als centres religiosos, explica que, per aquest concepte, “l’Església estalvia a l’Estat 4.399 milions de euros”.

El text de la Conferència Episcopal dedica una atenció especial, quatre dels seus deu punts, a l’IBI. Comença recordant que “és fals” que l’Església no pagui l’IBI, sinó que només deixa de pagar l’impost “dels immobles exempts per llei”. En aquest sentit, recorda que altres organitzacions, com ara “fundacions, associacions d’utilitat pública, federacions esportives, partits, sindicats, esglésies evangèliques, comunitats hebrees i musulmanes” també tenen exempcions al pagament de l’IBI.

El concordat, de “rang superior”
Sobre la possibilitat que hi hagi una modificació legislativa per anul•lar aquestes exempcions, el text proclama que “l’Església sempre seguirà el que dicti la Llei”. Amb un important matís. “Sempre amb el límit dels beneficis previstos als Acords, que tindran rang superior”, referint-se al concordat amb el Vaticà del 1979, al·ludint al fet que es tracta d’un acord entre estats. El concordat estableix que queden “exempts totalment i permanentment de la contribució territorial urbana” els llocs de culte i edificis annexos dedicats a l’activitat pastoral, les residències dels sacerdots, les oficines de l’Església, els seminaris i centres d’ensenyament propis i els convents.

Els “gestos reals i diaris” de l’Església
Finalment, el document es pregunta si, “en aquest moment tan dur de crisi” l’Església no hauria de “fer un gest i renunciar a l’exempció de l’IBI”. Per respondre’s que no, però sense dir-ho. Raonant que l’Església “fa gestos reals i diaris a favor dels que més ho necessiten”, i que “molts bisbes, sacerdots, religiosos, religioses i fidels laics han fet gestos visibles, reduint-se el sou, i molts altres ho han fet i no ho han dit”.

Monti vol que l’Església pagui l’impost pels béns immobles
A Itàlia, l’altre gran país catòlic de la UE, el Govern italià ja està plantejant-se que no n’hi ha prou amb aquests “gestos reals i diaris”. La legislació italiana eximeix des del 1992 del pagament de l’impost sobre béns immobles els edificis d’associacions sense ànim de lucre –inclosa l’Església Catòlica– dedicades al culte, l’assistència, la cultura o l’ensenyament, entre d’altres conceptes. Amb una important modificació del 2006, en època de Berlusconi, que suma a aquestes exempcions els edificis usats per a aquests propòsits fins i tot si tenen finalitat comercial, sempre i quan aquesta finalitat no sigui “exclusivament econòmica” i estiguin relacionada “amb la religió i el culte”.

Una clàusula que ara el govern ‘tecnòcrata’ de Mario Monti es proposa eliminar. Com va deixar clar al febrer, quan va declarar que “demanar el pagament de l’impost per als immobles amb finalitat comercial de l’Església estaria justificat pel particular moment històric que està vivint Itàlia, que demana l’esforç de tothom”. Cosa que ha aixecat una viva polèmica a Itàlia, fins i tot abans dels tràmits parlamentaris d’aquesta modificació legal.

Grècia, l’església com a terratinent
A Grècia, mentrestant, el debat és igualment viu. Amb la particularitat que l’Església Ortodoxa de Grècia té encara més privilegis que la catòlica a Espanya i Itàlia –l’Estat paga el sou dels seus 10.000 popes– i és el segon terratinent del país, només per darrere del propi estat grec. Fins i tot amb la forta influència de l’Esglèsia Ortodoxa, la crisi ha fet que el govern grec hagi decidit fer-los pagar en part: el 2010, el govern Papandreu va aprovar un impost del 20% per als beneficis comercials de l’església, així com d’entre el 5% i el 10% per a les donacions rebudes. Però no pas per als béns immobles que continuen gaudint d’una exempció.

FOTO: [CEE] Sessió plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, el novembre del 2011.