Comentaris

Finalitza un mes de maig en què s’ha evidenciat novament la feblesa del sistema financer espanyol. Fets que posen noves dificultats per desenvolupar polítiques de creixement, a què el crèdit flueixi, i que l’activitat econòmica es recuperi generant ocupació. La mala gestió, i les més que provables manipulacions comptables efectuades per Bankia, que han ajornat la pressa de decisió, han conduit a l’Estat a comprometre aportar 19.000 milions, addicionalment als 4.500 milions anteriors. En total seran no menys de 23.500 milions d’euros que l’Estat no té, i que a menys que el BCE, a petició del govern espanyol, vulgui intervenir es tindran que sol•licitar als mercats a un tipus que superarà el 6%. Una sol•licitud que arribarà en uns moments en què els inversors marxen. Serveixi com exemple el Fons Noruec de Pensions, que gestiona 240 mil milions en bons sobirans, que darrerament ha venut la seva posició en bons de Portugal i d’Irlanda, i ha reduït substancialment la seva exposició al deute públic d’Itàlia i Espanya.

Manca de recursos, inversors que exigeixen uns tipus que ofeguen el present i impossibiliten el futur. Són víctimes de la manca de confiança cap a Espanya pel descrèdit dels ministres per les seves contradiccions que els porten a rectificacions continuades, pel desprestigi de les institucions i la manca de valors íntimament lligats a la democràcia com són la responsabilitat i la rendició de comptes, i que, com ens recorda la periodista Pilar Velasco de la cadena Ser, no acabem d’impregnar la nostra. També de la incompetència històrica d’administradors incapaços, de les mentires i manifestacions prepotents de governants i polítics. Tot un conjunt de fets als que es suma no haver efectuat les reformes estructurals precises al llarg dels 14 anys previs a iniciar-se la crisi.

No hem d’oblidar-ho, per no cometre de nou els mateixos errors, que anys enrere es podia haver evitat que arribéssim a la situació actual. Espanya creixia per terme mig un 3,7% anual. Però eren molts els que, satisfets amb l’economia especulativa, estaven cofois amb un model que s’allunyava de l’economia del coneixement, menystenia la formació i l’R+D+i. Inclús en plena crisi mundial es callava enfront a afirmacions com les del president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, al setembre de 2008 a Nova York relatives a què Espanya "quizá cuenta con el sistema financiero más sólido de la comunidad internacional". Tot creient que l’Estat era immune a la crisi financera mundial el president afegia “España recuperará muy pronto la senda de su crecimiento potencial”, amb l’objectiu de superar França, un cop assolit el vuitè lloc quant a potencia economia mundial.

Estem en èpoques complexes, millor assumir-ho, en què amb pocs recursos i la ciutadania submergida en el desencís, la por, i la desconfiança immobilitzadora que sovint no ens permet veure les potencialitats que tenim i que a pesar de l’adversitat hi ha indicadors per l’esperança. Serveixi com evidència dos exemples de l’esforç compromès. El primer és que les exportacions catalanes segueixen creixent, en concret ho han fet un 8,81% el primer trimestre de 2012 (5,57 punts més que les del conjunt de l'Estat), un fet que certifica que si bé ens falten diners, no ens manca ni la confiança ni el talent, ni el saber veure en cada obstacle una oportunitat per millorar, aprendre i innovar.

El segon exemple fa referència a la lliçó de solidaritat i compromís que donaren els 41 mestres de l’escola Mare de Déu del Remei d’Alcover arran de la vaga del proppassat dia 22. Tot donant suport a les reivindicacions que sustenten la vaga de l’ensenyament públic, adoptaren una actitud que els honora, i que segueix el consell d’Albert Einstein “No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix”. Concretaren la seva protesta anant a treballar i destinant els diners del descompte que els aplicaria l’Administració a les entitats locals de Càrites i Creu Roja.

L’actitud dels mestres d’Alcover mereix dir 41 vegades gràcies, és una nova crida d’atenció, i un exemple d’innovació quant a la forma d’expressar el malestar dels ciutadans. Uns ciutadans que no volen ser espectadors de com es destrueix l’esforç efectuat per milions de persones, i que no admetem que actuacions ens portin a una situació pretèrita on les desigualtats creixen i la injustícia cavalca de nou.

Tanquem un mes de maig horrible que indefugiblement ens obliga a exigir responsabilitats, tot negant-nos a acceptar la impunitat dels responsables dels disbarats financers. Però aquests fets no poden amagar les nostres capacitats ni les nostres potencialitats objectives, especialment les catalanes a pesar de les injustes carregues que suportem. Hem de confiar en la Unió Europea, en què el seny s’imposarà, que 2013 serà millor, i que el nostre treball servirà per millorar el present tot conquerint el futur i no per pagar interessos d’usura, ja que en cas contrari, en cas de no millorar l’actuació del BCE, caldrà dir prou tot assumint que la casa comú s’ha esvaït i, sense demores, recuperar els instruments financers que permetin capgirar les tendències.