Artur Mas està construint un relat digne de ser inclòs en l'hit de la comunicació política. Està en ple afany de retallades socials, de persecució dels moviments de protesta (fins i tot els "del sistema"), de retallades en despesa pública i de desmantellament de l'estat del benestar.
Va arribar al govern
amb la intenció de crear centenars de milers de llocs de treball com a promesa electoral i en any i poc ja s'ha oblidat. La crisi, ha de ser alguna cosa que els passa als espanyols i que per osmosis maligna ens la contagien als catalans, ja que més enllà de retallades, el govern ha estat incapaç d'iniciar qualsevol mecanisme de devaluació interna o de millora de la competitivitat de l'economia catalana.
El treball que no fa el govern ho han fet la patronal catalana i els sindicats amb l'AIC, però és insuficient perquè ells solos no tenen els mecanismes de polítiques actives d'ocupació ni d'inversió per rellançar l'economia. Tampoc la Generalitat, moltes de les polítiques que poden fer-ho depenen de grans acords estatals. Però és que en aquest aspecte, la inacció de la Generalitat és gloriosa,
i la seva política de retallades el que fa és agreujar encara més la crisi. Com deia Hereu,
en la Generalitat no hi ha consellers sinó comptables.
La crisi no existeix, tot és problema del pacte fiscal
Doncs bé, oblidada ja la promesa de creació de llocs de treball, Artur Mas llança la seva cortina de fum per deixar de parlar de crisi. El grup Godó ja no parla d'ella. Tv3 li dóna un tractament com si fos alguna cosa que no fora amb Catalunya. En definitiva la crisi, l'atur, el principal problema que veuen els ciutadans, és alguna cosa aliè al debat polític a Catalunya.
Artur Mas, mestre d'ardides comunicatius des que David Madí va decidir deixar d'enviar vídeos agressius, es va despenjar amb una peça a la qual ERC i ICV no podrien deixar d'entrar: el Pacte Fiscal, i en la qual força a entrar al PSC, sobretot a aquest PSC governat per la junta d'alcaldes, que temen perdre vots en l'ala federalista, maltractada, ninguneada i estomacada (i a la qual els intents patètics de Nou Cicle de despenjar-se encara l'afebleixen encara més).
Desenganyem-nos. Amb majoria absoluta del PP i més aviat la dependència de CiU dels vots d'est per tirar endavant qualsevol proposta, que es parli del pacte fiscal és tan poc realista com plantejar unes olimpíades d'hivern en el Sàhara. És un puñetero estafa, un frau fet relat polític. Repeteixo, és una puñetera mentida que han urdido en el think tank de Convergència per despistar del que està ocorrent: crisi i retallades i que les retallades no solucionen la crisi sinó que l'agreugen.
I és que els ineptos que ens governen en la Generalitat creuen que la crisi és conjuntural que deixant passar el temps se superarà i que tot tornarà a ser com abans (fins i tot tornarà a ser com quan governava Pujol). La crisi passarà tancant els ulls, superant el pitjor, estrenyent les dents i deixant passar el temps. Sí senyor..
I per evitar perdre vots, que es parli que no fan res o pitjor que el que fa agreuja la crisi (per exemple liquidant les polítiques actives d'ocupació), tiren d'alguna cosa impossible.
Torno al tema del pacte fiscal. És un punyeter frau, no perquè pogués ser necessari, sinó perquè ni els seus impulsors creuen que vagin a aconseguir res.
Frau, perquè en les circumstàncies actuals el PP no l'hi va a oferir a CiU ni a ningú, sobre la base de què va a pressionar CiU? no votar-li al Congrés?. M'aposto 100 a 1 al fet que CiU seguirà recolzant les principals mesures del govern (com la reforma laboral), solament per mantenir el ténue suport que li fa el PP en el Parlament. Ara mateix mana més Alicia Sánchez-Camacho que Duran i Lleida en el grup "català" al congrés dels diputats. Siguem seriosos, si Artur Mas creu que qualsevol persona amb un mínim de formació en politología pugui caure en el parany que el pacte fiscal vagi a significar alguna cosa real o útil en els propers 3 o 4 anys és que realment pensa que governa un país de ximpanzés amb ínfulas. Ens creu idiotes.
Entenc que ERC i ICV que tenen en el seu ADN la sobirania de Catalunya d'una forma més marcada no puguin despenjar-se. CiU no els pot passar per l'esquerra a ser més indepes que ningú. Entenc, encara que jo en el seu lloc els desemmascararia. CiU no portarà la independència de Catalunya a la realitat. No està en el seu ADN, no està en el pensament dels seus votants, no està en els seus debats reals dels seus dirigents, per molt que les seves joventuts jocosament proclamin repúbliques catalanes. Són nacionalistes, no independentistes, mai en els seus 30 anys d'història han apostat com fa ERC per alguna cosa semblat a la independència, més enllà de suports gratuïts que fins a molts federalistes hem realitzat tranquil·lament. CiU és la del "peix al cove", segueix sent-ho, i segueix demostrant-ho amb la seva postura en el Parlament de Catalunya. CiU sobiranista prefereix recolzar-se en el PP en lloc d'ERC, perquè aquest primer li és més còmode ideològicament. CiU és més de dretes (i sobretot aquest govern liderat per una colla de supòsits liberals empatxats d'economistes austríacs) que independentista.
Però en aquest parany han caigut fins i tot el PSC i sorprenentment Ciutadans. El PSC en els nostres debats interns mai ens hem plantejat el concert econòmic basc, de fet nostre "Pacti Fiscal" està expressat en l'Estatut d'Autonomia que Maragall i Montilla van defensar amb ungles i dents, molt més que tots els supòsits sobiranistes de CiU. A Maragall el "Pacte Fiscal" de l'Estatut, li va costar la defenestración interna i a Montilla parteix de la derrota electoral. Hauríem de reivindicar l'Estatut i deixar-nos de zarandajas estratègiques del Pacti Fiscal.
Encara que hàgim estat l'única organització política a portar alguna cosa escrit a la reunió.
Sorprenent? No. CiU creu tant en el Pacte Fiscal que ni s'ha molestat a presentar un puñetero paper o proposta escrita, ni tan sol d'intencions. Para què? Tot és fum i miralls i en aquesta lògica del relat polític ningú necessita papers.
Doncs bé, el PSC en el seu actual deriva cap al no-res més absolut cau en l'error de no reivindicar els avanços realitzats, amb cost en "sang" i en vots, sinó, tement la fugida de vots del sector catalanista, fer la picada d'ullet pel Pacte Fiscal.
El Pacte Fiscal no és un avanç nacional, sinó una reeixida manera de mirar a un altre costat dels problemes reals
Jo em considero més del sector catalanista que del sector de la junta d'alcaldes preocupats per mantenir les seves cadires i poc més que dirigeix el PSC. I a mi no em sedueix la idea que el PSC ajudi a generar una bola mediàtica i política al voltant del relat polític de CiU. Sóc catalanista, vull avanços socials i nacionals per a Catalunya, no jocs de mans, llums i miralls i pèrdua de credibilitat amb la resta de l'estat, i de divorci entre els problemes reals de la societat i la política.
Per a mi un "avanç nacional"
és un projecte de millora de competitivitat de l'economia catalana. No sol perquè el Pacte Fiscal no avança en gens de tot això, que no ho fa, sinó perquè encara que segrestéssim a Rajoy i ho substituíssim per un robot a les ordres de David Madí, el millor finançament públic ens donaria solament una miqueta més d'aire, però no arreglaria ni un sol problema de l'economia catalana. Només donaria més tranquil·litat als comptables de la Generalitat, però d'aquí a un any tornaríem a estar en les mateixes.
Pel que fa als nacionalistes, el problema l'hi deixo als quals són conservadors i nacionalistes, ells sabran que cafres vulguin que dirigeixin les seves organitzacions polítiques. Si prefereixen majaderos sense idea en economia i més pendents de triomfar en la demoscopia, repartir càrrecs i cobrar el 3% millor per a ells i pitjor per a tots.
El PSC deixa orfe l'espai socialdemòcrata
Em preocupa precisament l'espai socialdemòcrata a Catalunya. Que CiU fiqui a tots en una majadería i que acríticament entre el PSC en aquest projecte en lloc de dir el que és: una basta estratègia per no tractar el que el govern de la Generalitat no té ni idea d'analitzar i molt menys d'afrontar, els problemes de competitivitat i creixement, em sembla un episodi més del regateig curt al que juguen els dirigents del meu partit.
El problema ara mateix és meu i dels votants socialdemòcrates que estem, sento dir-ho, orfes. A mitjà i llarg termini serà del PSC si no canvia. Els votants socialdemòcrates trobaran o fundaran una altra opció, la reforçaran i la coparan. L'espai socialdemòcrata a Catalunya és plural però estava focalitzat més en el PSC, aquesta centralitat pot portar-la-hi una altra organització política existent o aparèixer una de nova si el PSC segueix actuant així. Es trigarà més o menys. Però el que no entén el PSC, a pesar que ara solament té 28 diputats, és que la socialdemocracia no la té en exclusivitat i que els votants ja no li tenen la fidelitat històrica. Igual que el govern creu que la crisi passarà si es tanca els ulls molt fort, molt fort, molt fort, la Direcció del PSC creu que l'actual crisi política del PSC i d'allunyament amb el votant socialdemòcrata s'arreglarà tancant els ulls, deixant que la crisi passi i s'oblidin dels nostres errors quan governàvem. Una ximpleria, perquè el primer que hem fet nosaltres és oblidar-nos dels nostres encerts. I dubto molt que dilapidar la credibilitat en gestió del territori com fan alguns alcaldes del PSC en defensar Eurovegas ajudi a res.
I mentrestant, en una altra realitat paral·lela, avui hi ha més aturats que fa un any i més gent que ja ha perdut les prestacions per desocupació.
