Hi va haver una època en què una ampolla de Coca Cola destil·lava gairebé tanta ideologia com un tractat d'economia. Posem per cas El Capital de Karl Marx. Dos símbols a banda i banda de l'eix que dividia el món en ciutadans i camarades. Tots hem acabat sent únicament consumidors i, darrerament, lluitant per no deixar de ser-ho.
   
Quan fa un any, el Nobel d'economia Paul Krugman es va indignar perquè  la majoria republicana del Congrés del EUA va qualificar de “consumidors” els pacients del sistema sanitari, no ens podíem imaginar que, en tan curt termini, fins i tot, aquí veuríem perillar aquesta possibilitat. Francesc Romero, un arquitecte de Mataró, ha descobert que el fet de tenir 28 anys l'excloïa de la Seguretat Social, igual que la resta de joves de més de 26 anys que no cotitzin. Jove, aturat i sense  títol de “consumidor” (de la sanitat pública). La sanitat un producte de consum més, com la Coca Cola, però amb menys ideologia que fa cinquanta anys.

Després, hem comprovat que les receptes econòmiques del Ministeri de Sanitat són tan light com les coca coles que es pren la ministra Ana Mato. La seva implantació és directament proporcional a l'aparició d'un titular als mitjans de comunicació. N'hi ha hagut prou amb la imatge del jove de Mataró a la premsa, perquè el ministeri hagi rectificat. Ha passat de retirar la targeta sanitària a un col·lectiu, que hauria de ser determinant pel futur del país, del qual –segons les estadístiques d'ocupació- se n'ha perdut una generació i se'n podria perdre una segona, a restituir-la a tothom que estigui per sota d'uns ingressos anuals de 100.000 euros.
    
Tanta arbitrarietat alhora de gestionar el més delicat dels serveis públics, fa pensar que la mesura  responia únicament a una finalitat  intimidatòria, atemorir als joves més vulnerables. Un gest buit d'ideologia, i impregnat d'estultícia (barreja d'estupidesa i inutilitat), que dóna la raó als que asseguren que  les retallades dels serveis públics essencials no estan servint per gestionar millor, ni tant sols per intentar-ho. En tot cas, serveixen per vendre menys coca coles, per deixar de ser consumidors, sense que ningú sàpiga quina és l'alternativa a aquesta condició, després d'haver perdut la de ciutadà, usuari, pacient....

Poc importa, que en les retallades, fins i tot,  alguns hi hagin perdut la credibilitat. És el cas dels dos càrrecs més viatgers de l'eurozona: el president del Tribunal Suprem, Carlos Dívar i el Síndic de Greuges, Rafel Ribó. Tots dos parapetats en el “prestigi” de les respectives institucions, que és l'argument recurrent que es fa servir quan s'ha perdut el propi (prestigi). Rafel Ribó té sort de ser  Síndic i no Defensor del Poble; de ser així, hores d'ara, estaria en una situació similar a la de Carlos Dívar perquè “para bién y para mal” la premsa de Madrid  no és la de Barcelona. De pas, Ribó es pot preguntar si la carta, que Francesc Romero va escriure als diaris  denunciant el seu cas, l'hagués adreçat al Síndic, el resultat hauria estat el mateix. O, estant de sort, el jove mataroní, tot just, hauria rebut un justificant de bones intencions d'algun dels nombrosos assessors i col·laboradors de la Sindicatura?