Deu mil bojos apilats no fan una persona raonable

El títol d’aquest article manlleva una citació de Schopenhauer i m’he atrevit a usar-la amb el convenciment que el gran filòsof no s’ofendria gens. De fet, estic gairebé segura que subscriuria el que hi penso dir. I és que ni mil bojos, ni cent-mil, ni mil milions de bojos, no converteixen en raonables certs comportaments. O potser direu que m’ho replantegi, que tal vegada la boja sóc jo. Com aquells ineptes (a voltes suïcides) que de tant en tant circulen per les autopistes en direcció contrària. Tanmateix, no hi ha res més cec, sord i manipulable que la massa embogida.
Però no avancen raonaments. Anem a pams.

A mi no em desagrada el futbol. Provinc d’una nissaga barcelonista fins al moll de l’os i estic contenta si el Barça guanya, sobretot quan s’enfronta a l’etern rival. De fet, sovint he pensat que allò que veritablement desitjo no és que el Barça guanyi, sinó que l’etern rival perdi. Aquest detall em fa sospitar que, en realitat, no sóc gaire futbolera i que els motius que em mouen posseeixen un matís una mica diferent. En qualsevol cas, la meva circumstància personal resulta irrellevant i només l’anoto amb una finalitat: fer saber a tothom que amb aquest article no estic atacant el futbol com a esport. Ni tan sols els grans equips ni les grans competicions. Si més no, no els ataco per se.
Per tant, anem a pams novament.

Estem en uns moments de crisi severa. L’Estat Espanyol ha viscut el rescat financer de la Unió Europea. Creix la pobresa, els joves no tenen oportunitats, l’atur no baixa, les prestacions mèdiques se’n van a fer punyetes i l’educació, la cultura i la llengua reben cops per totes bandes. En aquest context s’està celebrant (a Polònia i Ucraïna) el campionat europeu de futbol. No sé si ho dic bé, perquè no tinc ni idea del nom oficial de l‘esdeveniment (ni m’importa).

No he vist cap partit, no sé quan juga cada selecció, no en segueixo cap notícia. Ja no vaig seguir el darrer Mundial, del qual només n’he tret el Waka Waka de la Shakira i l’omnipresència d’un imperdonable gol d’Iniesta que s’ocupen de recordar-nos, oportunament, cada dos per tres.

Enguany, amb l’Europeu aquest, encara em sento pitjor. Em resulta militantment indiferent. Mai no havia experimentat amb tanta claredat aquella sensació tan citada del panem et circenses, inevitablement familiar atès els segles que fa que dura.

No us penseu. No sóc d’un altre planeta com la població de Guijo de Galisteo (que vam conèixer en el meu article anterior). Jo entenc perfectament que ens hem de distreure de les preocupacions, que la vida ha de continuar amb la major normalitat possible, que caure en el catastrofisme és contraproduent. Però s’hauria de fer amb mesura, senyors. Amb cap. Sense bogeries. Perquè, ens posem com ens posem, el resultat de l’inefable campionat no ens resoldrà la vida.

I el pitjor ve ara. Perquè, endemés de totes aquestes pegues que acabo d’enunciar, vaig descobrir fa uns dies una realitat esfereïdora, horripilant, vomitiva. Una d’aquelles realitats que et fan abdicar del món i de l’espècie. Més de 80.000 gossos i gats han estat sacrificats de manera cruentíssima a Ucraïna. Cremats, ofegats, enterrats vius. Una massacre. Era necessari, és clar. Calia netejar el país d’éssers indesitjables. No fos que el magne esdeveniment del futbol no lluís prou a la televisió.

No tinc paraules. La gent “no boja” no tenim paraules. Si els ucraïnesos encara arrosseguen la desgràcia de Chernòbil, per Déu! Si no disposen de prou mitjans civilitzats per controlar la població animal que volta pels seus carrers (els països on els animals pul•lulen sense amo acostumen a ser països on encara hi ha misèria), vol dir que tampoc no haurien de tenir mitjans per organitzar campionats de futbol. Què s’han cregut? Què poden dur a terme un genocidi animal impunement?

Doncs no. No poden. O no haurien de poder.

Per això demano boicot absolut a aquest esdeveniment patològic. Pels humans i per les bèsties. Perquè mai no voldria que ningú no es pensés que formo part dels deu mil bojos apilats incapaços de fer una persona raonable.