MITE

Ignoro el moment concret de la nostra història en què el treball dels miners es va transformar en mite; suposo que ve d'aquells temps en què baixar a la mina era una aventura de la qual no es tenia la certesa de tornar. A hores d'ara, no veig diferència entre el seu treball i el d'altres esforçats que intenten portar el pa als seus; tampoc trobo raó alguna perquè una indústria deficitària es mantingui a força dels diners de tots. És evident que la producció pròpia de carbó té avui el mateix sentit que la de gramòfons i, sense anar més lluny, la de periòdics de paper que moren perquè no moren i quan escric aquestes línies hi ha més col·legues en la puñetera carrer que miners en tots els jaciments carbonífers.
Una altra cosa és que aquest sigui el moment oportú para, d'un tall, deixar sense mitjans a pobles sencers de les conques mineres. Les reconversions poden fer-se en temps de bonança, quan existeixen alternatives pels quals han de canviar d'ofici resignats a l'obsolescència del que han exercit. Puc, podria, citar aquí unes quantes desenes de subvencions que s'estan mantenint encara sense justificació alguna i que cobririen, amb escreix, la del carbó. Sense anar més lluny, ja que contemplo els cartelones que encapçalen les manifestacions mineres, les dels sindicats; i les dels partits; el cinema; les mil i una oficines sinistres de l'administració i, encara que caldria revisar les xifres, les pèrdues que mantenen vives moltes televisions públiques servirien per donar una treva al carbó i deixar per a millor moment el tancament de la mina.
Mentre arriba el moment oportú, haurà de realitzar-se un treball seriós per baixar del pedestal del mite a l'avi "que va ser picador allà en la mina" i que avui està tan desfasat com el meu que va ser segador i quan van arribar les màquines es va haver de marxar a Alemanya.