De moment, pinta bé. Vull dir, això dels viatges presidencials per fer coixí. Els coixins serveixen per suavitzar caigudes i cops, i vull suposar que el president Mas està intentant encoixinar el món per a quan Catalunya decideixi fer el salt. Evidentment ha d'anar així, perquè tal encoixinada ha de ser prèvia a un cop d'afecte que sigui almenys el primer gran pas, el primer pas realment efectiu (independència fiscal) per fugir d'una vegada per totes d'aquest transatlàntic inestable anomenat Espanya.

Parlar de la realitat catalana, per diferenciar-la de l'espanyola, per ensenyar què passa aquí, què ens fan i què reivindiquem està francament bé. Em fa l'efecte que, als Estats Units, el senyor Mas ha fet descobrir a molts americans que la bonica Barcelona, seu dels meravellosos Jocs Olímpics d'ara fa vint anys, resulta que és també al rovell de l'ou d'una mena de revolució reivindicativa que potser no saben ben bé on ubicar en el conglomerat de revolucions mundials (com nosaltres no sabem on ubicar altres revolucions reivindicatives d'indrets que ens cauen lluny).

I ara, el president anuncia que se'n va a parlar de Catalunya a tants llocs com pugui. A Europa, de moment, i després, més enllà. Suposo que hi haurà qui criticarà aquest afany d'explicar-se més enllà de les nostres fronteres, i l'acusaran de malbaratar diner públic, etc. A mi em sembla precisament que això és fer la feina ben feta, i que aquesta és una inversió que ens pot dur a bon port.

Ara bé: les maniobres exteriors seran de gran utilitat sempre que s'acompanyin, sí, de la multiplicació de delegacions que comentava en Vicent Sanchis en aquest mateix diari, però també d'una política interior efectiva. Si no, hauran estat estèrils, absurdes, i, llavors sí, malbaratadores. I no és que desconfiï del nostre president, però és que els catalans ja ho tenim, això de fer grans esforços per no atrevir-nos després a fer el cop de porta final. Durant segles, durant generacions  tristament ha estat així.

Però ara se'ns acaba el temps: potser abans podíem reaccionar sols econòmicament parlant; ara, tal com està estructurada Europa, això és impossible. Per postres, des d'una actitud volgudament ignorant, el nostre botxí de sempre juga a deixar-nos sense llengua, a esquinçar-nos-la, canviant-li el nom, esbocinant-la, manipulant-la, mirant d'exterminar-la, en definitiva. El nostre botxí ja no dissimula gens que només ens vol per anar-li pagant les despeses. I nosaltres resulta que les anem pagant.

Som a la corda fluixa, senyor president. I espero que realment, el ressò internacional dels problemes catalans sigui una jugada feta amb intel·ligència, més que amb passió. Amb seny i no amb rauxa. I que sigui previ al cop de porta que necessitem imperiosament si no volem acabar amb nosaltres mateixos, és a dir, amb Catalunya.