Pels volts dels dies que Barcelona commemorava la commoció d’Hipercor, 25 anys abans, dues grans notícies arribaven del País Basc. Ho és la decissió de Segi, de no seguir, d’anunciar que no segueix, que s’ha dissolt. Segi era la branca juvenil, el planter d’ETA, segons totes les condicions dels experts, que practicava com a entrenament la “kale borroka”.
Era la tercera generació d’un mateix moviment o col•lectiu, nascut com Jarrai el 1999, i integrada en KAS (Koordinadora abertzale sozialista), conjunt de l’autoanomenat (i també per Anzar, en el seu dia) Moviment Nacional d’Alliberament Basc (MNLV).
La persecució i il•legalització de Jarrai va donar pas el 2000 a Haika, de característiques similars, i amb incorporació del grup Gazteriak, d’Iparralde, Euskadi del nord o País Basc francés. També Haika va ser il•legalitzada (el 2001) pel magistrat Garzón, i aleshores es va crear aquesta Segi, igualment proscrita pel mateix jutge i declarada organització terrorista a la Unió Europea.
Txomin Catalogne (curiós cognom) i Amaia Eixiri, portaveus en l’anunci dels adéus, després de la declaració inevitable de legitimació, van acabaar reconeixent: “tot i haver fet un camí fructífer, l’eina s’ha esgotat”. I posats a rendir-se a l’evidència, van afegir que la pressió policíaca havia estat un dels factors claus en la decisió, que, d’altra banda, afirmen que ha estat “compartida amb els presos (els propis, que els tenen com la organització germana gran), que han fet aportacions al debat”.
Res no es destrueix i tot es transforma, diuen. I Segi deixarà pas a Kamua, una entitat de caire exclusivament polític, amb vocació de branca juvenil de Bildu, Amaiur, o Sortu, si el Constitucional avala finalment aquest món. La presentació, diumenge vinent a Itsasu, al nord, podrà afegir-hi aclariments.
En tot cas, el tancament de la seva “masia” sembla un pas més cap a la desitjat adéu definitiu d’ETA.
A aquesta gran novetat s’afegia dissabte l’aparició pública del grup Glencree, que durant cinc anys ha mantingut una activitat a l’ombra, amb l’èxit de la nul•la publicitat que, potser, hauria frustrat els seus objectius.
Glencree pren el nom de la localitat de Irlanda del Nord, territori en el qual van mantenir contactes i obtenir experiències de víctimes nordirlandeses d’ambdós bàndols.
La presentació la van fer Mari Carmen Hernández, vídua del regidor del PP a Durango José Maria Pedrosa, assassinat per ETA, i Arantxa Lasa, germana de Joxan, que juntament amb Zabala van ser segrestats al País Basc francés, torturats al palau d’Aiete de Sant Sebastià, <assassinats i finalment enterrats els c ossos en calç viva a Alacant, una operació de la qual van ser reconeguts com a culpables els membres d’un dels grups dels Gal, encapçalat pel màxim comandament de la guàrdia civil a la capital guipuscoana, l’exgeneral Enrique Rodríguez Galindo, condemant a 75 anys d’empresonament i alliberat quan n’havia complert només cinc.
Aquesta associació fins ara amagada reuneix víctimes i familiars de víctimes de fins a una vintena de grups, orgaitzacions i institucions que han practicat el terror, entre els quals ETA, els Gal, el Batalló basc espanyol i el règim franquista. A més dels portaveus del balanç d’activitats, altres membres amb històries destacades són Patxi Elola, regidor socialista de Zarautz reiteradament atacat i perseguit per ETA; Ana Miquelanz, filla de taxista assassinat pel Batalló Basc espanyol (BVE); Amaia Guridi, vídua de Santiago Oleaga (assassinat per ETA); Jokin Olano, torturat per la Guàrdia Civil; Trini Cuadrado, vídua de Miguel Arbelaiz, víctima de BVE; Edurne Brouard, filla del pediatra Santiago, membre d’Herri Batasuna, mort a la seva consulta de Bilbao pels GAL; i Mikel, el germà de Jon Paredes Manot, “Txiki”, nascut a Extremadura i afusellat a Montjuic el 1975, en plena agonia de Franco i del franquisme.
Glencree considera acomplerta la seva tasca d’activitat interna i, en la presentació, convida la societat a portar a terme la seva pròpia “revisió autocrítica” del que va passar en tots aquests anys, mitjançant “un compromís ineludible amb la veritat i la justícia”, tot reconeixent que “curar les ferides obliga a un procés que no està lliure de tensions i conflictes”.
La demanda va més enllà de les trobades personals entre membres d’ETA i les seves víctimes, perquè generalitza a tothom la voluntat i els fets imprescindibles de reconeixement de tots els crims, de tota mena d’autors, cadascun en la seva mida i context, perquè és una altra veritat reconeguda que la pau no s’acaba quan callen els sorolls de trets i bombes, sinó quan la convivència amb normalitat es restableix més enllà de la diversitat entre tots els membres d’una societat.
Robert Pastor
Periodista
