COM HEM CANVIAT

Sento per la finestra la veu de Sole, Presumptes Implicats, i em quedo cavil·lant amb el títol de la cançó que és una veritat com la copa d'un pi.

En els meus anys mossos, gairebé oblidats, es va fer famós un lema que apel·lava a la solidaritat tan aviat ens apropàvem a les calendas nadalenques: "Sent un pobre a la seva taula".

Ara ja no hi ha campanya que convidi a portar-se a casa a un menesteroso; a cop de decret, cada espanyol senti, diàriament, a la seva taula a un director general, un conseller de caixa d'estalvis, un assessor, un sindicalista, un diputat o la plantilla completa d'una televisió d'aquestes que criden públiques.

La nostra taula està envoltada de devoradors d'impostos que es posen morats menteixis es van esgotant les nostres reserves.

Cada divendres, espero l'aniñada presència de la Vicepresidenta anunciant algun puñetero retallada que no afecti als cotitzadors i que redueixi, de debò, el voraç apetit d'un aparell estatal insostenible.

Al pitjor em moro amb les ganes doncs, tan aviat apunta l'anegueta algun suggeriment, com reduir el nombre de parlamentaris als divuit parlaments que va fer la presidenta de Madrid, tots, els seus i els altres, miren per a un altre costat, es posen de perfil i xiulen boniques melodies com la qual acabo d'escoltar per la finestra.

Mentre, els espanyols, un a un, ens anem encaminant als menjadors de Càrites que són els únics que segueixen asseient un pobre a la seva taula.