És meravellosa l’evolució que ha experimentat Catalunya aquests darrers anys. Alguns voldríem que fos molt més ràpida, és cert, i ens exasperem sovint com s’exaspera el diligent davant l’indolent, però n’hi ha prou que mirem enrere, no pas gaire, només deu o dotze anys, per veure’n la transformació i sentir-nos optimistes. Fa deu o dotze anys, la independència era un tema inexistent en els mitjans de comunicació. I no pas perquè no n’hi haguessin, d’independentistes, sinó perquè l’estat propi es veia com una cosa llunyana o molt difícil d’assolir. Ara, en canvi, és tot al contrari. De la independència en parla tothom, i els qui no la volen encara més.

Tanmateix, les raons per a l’optimisme serien molt menors si aquesta transversalització de l’independentisme no hagués implicat una derrota espectacular de les tesis espanyolistes. I dic derrota espectacular, perquè la presa de consciència de la societat catalana ha despullat l’espanyolisme de dalt a baix fins a deixar-lo completament nu tot demostrant que no hi ha cap raó que justifiqui la subordinació de Catalunya a Espanya. Hi ha abús de poder, afany de dominació i ús de la força, però de raó cap ni una. I aquest és el drama de l’espanyolisme, que, mancat d’arguments racionals, es veu obligat a recórrer a arguments emocionals. Fins no fa gaire, era l’independentisme qui, enfellonit per tants anys de sotmetiment, tendia més a la proclama sentimental que al raonament nítid i desapassionat. Ara, en canvi, hem substituït els arguments emocionals pels arguments racionals i, en fer-ho, ens hem adonat de fins a quin punt són irrebatibles.

Fixem-nos si han canviat les coses que avui dia són el PP i el PSOE de Catalunya els qui utilitzen arguments emocionals per mantenir-nos encadenats a Espanya. L’últim treball del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat els posa en evidència en aquest sentit. Sobretot als socialistes, perquè, mentre el partit es declara enemic de la independència, gairebé el 40% dels seus votants afirma que “si Catalunya fos un país independent, el nivell de vida dels catalans seria millor que ara”. És a dir, que, tot i reconèixer la necessitat vital d’un estat propi, hi estan en contra per raons de dependència emocional. En altres paraules, prefereixen una Catalunya pobre subordinada a Espanya que una Catalunya lliure convertida en el quart estat més ric de la Unió Europea. S’entén, per tant, la vertiginosa caiguda socialista. Han deixat de ser un partit per esdevenir una emoció.