"Els picors a les cames d’alguns banyistes continuen i l’ajuntament ja ha anunciat que no condicionarà mai més el riu amb rescloses"
El meu jefe em va trucar demanant-me un tema d’estiu. “Un riu que resulta que causa urticària als veïns”, em va dir. ¿Mosquits? ¿Algues? ¿Vampirs? No estava clar. Poc motivada, vaig preguntar on era l’expedient X. “Sant Llorenç de la Muga”, respongué. Vaig mirar el mapa gegantí que tenia penjat a la paret a aquella època de corresponsal a Girona. Bfff... Més d’una hora en cotxe.
Encara recordo la impressió que em va causar el poble de l’Alt Empordà. Tot just arribar, amb el sol caient a plom, vaig veure unes móres lluents i no vaig poder evitar-ho; vaig sortir del cotxe, vaig agafar-ne a dos mans i les vaig deixar anar pel seient, pensant que després em faria amb una bossa (que mai vaig trobar).
Passat el pont de pedra, vaig arribar al castell medieval, embadalida. Mentrestant, l’alcalde, Lluís Vila, m’anava indicant per telèfon el lloc de la temible llacuna de La Muga. A la fi, vaig trobar-la... Jo també em sentia seduïda i em vaig haver de reprimir per no tirar-m’hi de cap (que m’hagués trencat).
Unes senyores ben tranquil·les prenien el sol, amb el repel·lent de mosquit sempre a mà. L’amenaça no les espantava... Per assegurar-me que la urticària no acabava amb les cames de tots els pixapins (perdó) de la zona vaig investigar torrent amunt. Encara recordo vivament aquelles pedres llises que feien de tovallola perfecte per a grans i petits. Allà el riu era segur.
Després de dinar a un restaurant de la plaça del poble, i veure els nens jugar i córrer al seu poble d’estiu (de 213 habitants), vaig tornar a Girona a escriure el misteriós tema de la urticària a La Muga. Li anava donant voltes....
Ja fa dos anys d’això i encara no m'ho trec del cap. Unes 15 persones van ser ateses per dermatitis superficial, sense que Salut hagi trobat una causa clara (només una elevada concentració de cianobacteris). Les picors a les cames d’alguns banyistes continuen i l’ajuntament ja ha anunciat que no condicionarà mai més el riu amb rescloses, no sigui que l’estancament de l’aigua sigui el problema.
El cas continua obert i a mi em costa conciliar la son. Si la intuïció no em falla, a 2013 en tornarem a parlar. Un altre jefe tornarà possiblement a trucar un altre periodista: un riu i una urticària són preuats a l’agost. El reporter esbufegarà, potser una mica irritat fins i tot. Però al final trobarà dues coses impagables: un misteri sense resoldre i l’Empordà, mon amour.
Resultats 
