El 16 de juliol de 2006, quan vaig ser convidat a fer el discurs oficial de l’Aplec del Pi de les Tres Branques, al pla de Campllong, vaig dir aquesta frase en les línies finals: “Sortiran independentistes de sota les pedres”. En acabar, hi va haver gent que em va dir que havia estat molt optimista, massa, segons ells, atesa la realitat del país. I tenien raó. La frase era molt optimista, tenint en compte aquella realitat. Passa, però, que jo no la fonamentava pas en aquella realitat, sinó en la que vindria. Crec que en política és erroni quedar-se atrapat en el present. De fet, aquest és el principal problema dels partits que han governat Catalunya els darrers trenta anys: la manca d’horitzons més enllà del cicle electoral, la incapacitat d’elaborar un full de ruta i la insensibilitat per percebre que la societat evolucionava molt més ràpidament que ells i que, tard o d’hora, els posaria en evidència. I això ja està passant. Del 2006 ençà han transcorregut només sis anys i l’independentisme no sols ja és majoria, sinó que també és transversal, continua creixent de manera vertiginosa i estan sortint independentistes de sota les pedres.
 
I més que en sortiran, hi afegiria. Això no és res, comparat amb el que ha de venir. Dels quatre federalistes de debò que hi havia a Catalunya, la meitat s’han fossilitzat sense ni tan sols adonar-se’n i l’altra meitat han madurat i ara es declaren independentistes. N’hi ha, fins i tot, que afirmen literalment que “són independentistes, perquè no són idiotes”. Benvinguts siguin. Ens han fet perdre molt de temps, però benvinguts siguin. Al capdavall, l’evolució d’una col·lectivitat no és possible sense l’evolució d’una majoria de les individualitats que la configuren. Cada individualitat ha de fer el seu procés natural, i aquest procés, que avança a una gran velocitat, no té camí de retorn.
 
Per això, com més a prop estiguem del cim més independentistes conversos apareixeran. Seran molts, moltíssims. Però encara en seran més, els que apareixeran quan Catalunya ja sigui un Estat. Aleshores, de la mateixa manera que amb la mort de Franco van sortir demòcrates “de tota la vida”, amb una Catalunya independent sortiran independentistes “de tota la vida”. Val a dir, tanmateix, que aquesta eclosió serà un fet irrellevant, ja que fins i tot els nadons saben que de nacions captives que vulguin ser lliures n’hi ha moltes, però de nacions lliures que vulguin ser nacions captives no n’hi ha cap.