Ens va la marxa. Mira si ens va que just n’acabem una que ja estem a punt per una altra. Fins dissabte passat no es va acabar la Marxa de la Llibertat de l’any 76. Va ser a Poblet, on van arribar a tocar les portes del monestir Àngel Colom, Arcadi Oliveras i un miler llarg de ciutadans que van cobrir els 10 quilòmetres que hi ha de Montblanc a Poblet, passada l’Espluga.

La Marxa de la Llibertat que just mort el dictador es va passejar per més de 300 poblacions dels Països Catalans, demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, va trobar en la seva recta final la brutal repressió policial, que va fer que en aquella època no pogués passar de la capital de la Conca de Barberà. Només uns quants van arribar al monestir, segons l’anècdota que m’explicava l’altre dia Oliveras. I és que a Poblet hi havia una boda i alguns activistes es van fer passar per convidats i van acabar la seva marxa particular. Dissabte els organitzadors de les actuals marxes independentistes van voler restituir la dignitat a la de la llibertat, i acabar el que havia quedat a mitges, sense porres, ni grisos, sense arròs, ni nuvis.

36 anys i la llibertat que es demana ara al carrer és una altra, per bé que enllaça amb la d’aleshores. D’aprofundiment democràtic res de res. Vivim una marxa enrere, posats a marxar, que mira de tornar al punt de partida pel que fa al sistema autonòmic, aquest federalisme desdibuixat que no és ni un estat federal, ni un estat central amb zones autònomes. Per por al que facin els catalans, fem-ho tots. Per no ser menys, perquè no tinguin privilegis. Si ja veieu que ens hem de sentir a dir queni gallecs ni madrilenys es queixen de la seva contribució.

Marxar cap a una ciutat és el que es vol fer l’11-S en aquesta gran manifestació que té convocats més de 600 autocars i una pila de trens per marxar sobre Barcelona. És clar que marxar, té un altre sentit. Pot ser el de manifestar-se, caminar pels carrers, i potser anar-se’n. Això és el que han començat a fer a Sant Pere de Torelló, i a Calldetenes, i que faran uns quants ajuntaments més. Instar al Parlament que salti la paret i que proclami la independència i mentrestant ells ja van fent camí, van marxant d’Espanya.

Marxar per la llibertat, per recuperar la dignitat, ara que la Generalitat és maltractada dia sí, dia també, govern rere govern. Ens xulegen els diners que hem pagat via impostos, i que no tornen, ni per infraestructures, ni per viure. El joc de nines russes no acaba de funcionar del tot. I gairebé com qui assisteix immòbil davant aquell que reclama un got d’aigua, i que tenim l’ampolla es nega a compartir-la, així de mesquina es mou la política espanyola.

Sempre hi ha algú, algun funcionari de l’Estat, que amb porra o amb la clau de la caixa ens fa la guitza, que no ens deixa ser. I ja se sap que no serem si no som lliures. Per acabar de decidir quin dia marxem.