Hi ha rumors que Jordi Martí, portaveu del grup municipal socialista a l'ajuntament de Barcelona vol moure la sociovergencia i construir un acord de govern amb l'alcalde Trias. L'excusa és que en una situació de crisi i amb la debilitat actual del govern de CiU a l'ajuntament es requereix un govern fort i que busqui amplis consensos. Sona molt bé, el PSC actua de partit d'alta responsabilitat i entra (o forma un acord de govern estable) al govern municipal donant l'estabilitat al municipi. Clar.. si no fos perquè el relat que es construeix darrera d'aquesta
idea fa aigües.
Estem en crisi, sí, però els acords de govern en municipis poc poden fer per afrontar-la, el problema té un abast que tal vegada necessités un acord a nivell estatal o a nivell europeu, però poc té a veure la situació de crisi per justificar un "govern d'unitat nacional" a nivell de Barcelona. D'altra banda, és veritat que hi ha acords entre CiU i PSC en nombroses localitats, però Barcelona no és un ajuntament qualsevol. Tant el nivell de pressupost (en els seus bons temps uns 2.000M€ anuals) com la capacitat d'acció política marca que les polítiques diferents que pots fer amb models de ciutat diferents. Decidir tenir o no àrees verdes, prioritzar o no en guarderies, cobrar o no un tipus d'IBI més alt, fer que la presència de la policia estigui més centrada als barris que sota terra, aplicar polítiques de mobilitat que desincentiven l'ús del cotxe o no aplicar-les, tot això marca un model d'acció política diferent, i la capacitat de maniobra de Barcelona és prou gran perquè es notin les diferències. Madrid és bastant diferent en nombroses polítiques que Barcelona, i això es nota.
Per tant, Barcelona manca d'una banda de la capacitat de combatre la "emergència nacional" que justificaria un pacte de govern entre els dos principals partits, i d'altra banda té la suficient grandària perquè formes d'entendre la ciutat diferent donin resultats de govern diferent.
Si alguna cosa té la democràcia és la competència entre projectes i la possibilitat de l'alternança, un pacte d'emergència nacional solament té una justificació sobre la base d'alguna cosa molt greu i que el govern pugui afrontar. No es donen les circumstàncies.
Una altra cosa és que alguns en el grup municipal pugui que hagin oblidat quines són les diferències entre el model que hem treballat a Barcelona durant dècades els socialistes, i l'absència de model i defensa del lobbye del cotxe que fa un alcalde que un dia s'enlluerna per Nova York i l'endemà aplica polítiques "al Gallardón".
La sociovergencia és el somni eròtic dels editorialistes de La Vanguardia i d'alguns dirigents econòmics de la ciutat, que saben que això significa governs dirigits per CiU pels segles dels segles.
Més aviat crec que la proposta neix com un interès tàctic i de curt termini d'algun membre del grup municipal que d'una visió estratègica. I com sempre, estic cansat de líders que no tenen capacitat de pensament estratègic, molt cansat.
