Patètic

El desmantellament del govern socialista basc continua. A la baixa del titular d’Interior, Rodolfo Ares, per dirigir la campanya de les autonòmiques, s’afegeix avui la de la consellera d’Ocupació i afers socials, Gemma Zabaleta, que plega de la política.
Mentrestant, ve al record la patètica història d’un altre dirigent del mateix partit, l’ex governador de Guipúscoa José Ramón Goñi Tirapu, “ovella blanca” o com a mínim grisa, de la família. Abans de les vacances va ser notícia a diversos mitjans, on va promocionar el seu darrer llibre “Mi hijo era de ETA”.

La història, i la nissaga, hauria estat més comuna entre pares de família del PNB. Però també n’hi ha entre d’altres dels més diversos partits, des del moment que tots, inclòs el Popular, tenen entre els seus membres ex militants de l’organització.
Els cinc germans de qui fou governador i, com a tal, màxim responsable de la seguretat i de la persecució dels terroristes al seu territori, eren d’Herri Batasuna. Un d’ells, Alfredo, va participar en un intent de linxament del germà i el va ferir llançant-li un got pel cap.

De fet, el dirigent socialista basc, originari de Palència, va estar amenaçat de mort i el van arribar a intentar matar diverses vegades. En una de les entrevistes que li van fer arran del seu darrer llibre, s’exclamava: “Van intentar matar-me diverses vegades, i el meu fill era amb ells!”.

També explica al llibre i a les converses el rocambolesc episodi del dia que es va escapolir de l’escorta oficial, a Madrid, per trucar des d’una cabina de telèfons i demanar alguna informació del fill fugit fa vint anys, que porta el seu mateix nom, i que uns dies més tard va rebre la notícia que “es trobava bé i estalvi”.

Ve a ser una confirmació més que la realitat supera la ficció. Si en lloc de un relat autobiogàfic, aquesta obra fos una novel•la, de ben segur semblaria del tot inversemblant.

De fet, a més de José Ramón Goñi Ruiz dos germans més havien estat membres de la branca política-militar de la mateixa ETA, la que es va autodissoldre i els seus membres es van integrar majoritàriament, a través d’Euskadiko Ezkerra, al mateix Partit Socialisa (PSE-EE-PSOE).

Pel que fa a l’encara fugit fill de l’ex governador, va marxar c ap a França, viu, després d’un tiroteig amb la guàrdia civil on van morir tres companys seus i dos guàrdies, el 1991.

La història de Goñi Tirapu es caleidoscòpica, com la de la majoria de persones, més cridanera pels càrrecs i episodis viscuts, entre els quals una estada a la presó, però va ser per comprar i difondre el famós vídeo del periodista Pedro J. Ramírez en la intimitat amb l’Exuperància, res a veure amb els GAL, que sí li van suposar una condemna al seu predecessor Julen Elgorriaga, juntament amb l’ex general Rodríguez Galindo. El que no treu que arribés a presidir l’Associació d’Amics de la Guàrdia Civil, que es reconegui amic de Rafael Vera, un altre condemnat per terrorisme d’Estat, i que demanés l’indult per a l’exgeneral reconegut màxim responsable del tenebrós segrest, tortures, assasinat i “desaparició” de Lasa i Zabala.

Deia l’antic polític i escriptor, als 72 anys, que havia escrit aquest darrer llibre “per treure el meu fill d’ETA” i per “dir-li que estic patint, i que torni”. Perquè el cas és que el jove José Ramón no té cap delicte de sang atribuït i, fins ara, no ha figurat mai en els cartells ni les reclamacions dels terroristes més (potser sigui dels menys) buscats.

Una història patètica i, tanmateix, no tan insòlita al País Basc, sinó bastant semblant a tantes d’altres. Si un dia tantes persones com els sis germans Goñi Tirapu i el fill José Ramón Goñi Ruiz, es reuneixen i poden conviure en pau i sense retrets, la veritable pacificació i normalització podrà ser una realitat a Euskadi. Si és que ho assoleixen en el temps que els concedeixi la biologia.