Una vida de luxes

Setembre. Tornem a la vida real, a la rutina. La gent abandona els llocs de vacances (els que hi han pogut anar, és clar) i busca la manera, amb més o menys bon humor, d’acomodar-se a les obligacions quotidianes.

Jo també, si em permeteu parlar de mi mateixa, reprenc l’activitat d’aquesta columna, de la qual he descansat durant unes setmanes per motius diversos (massa feina acumulada que corria pressa i, sobretot, necessitat de desconnectar i de retrobar-me interiorment).

Sigui com sigui, tots plegats hem començat a dedicar-nos a la reinstauració de la normalitat. Som així d’aplicats. Tanmateix, podem estar tranquils. Aquest setembre no serà un setembre qualsevol. Iniciem una tardor de somni, fantàstica, al·lucinant.

Tots nosaltres viurem, a partir d’ara, envoltats de luxe.

Que no us ho creieu? Però en quin món viviu? Resulta evident que la gran majoria de la població podrà gaudir (i molts sense treballar!) dels ingredients necessaris per ser immensament feliços, amb uns privilegis que abans només restaven reservats a uns pocs escollits.

Fixeu-vos-hi bé, que no dic cap mentida: medicines de luxe, estris i menjadors escolars de luxe, roba de luxe, cinema de luxe, teatre de luxe, concerts de luxe, restaurants de luxe, cafès de luxe, transports públics de luxe, etcètera, etcètera.

Vida d’autèntic luxe, amics meus. Ho ha de ser per força. Si no, no s’explica el preu que haurem de pagar per tot plegat.

Espero que disculpareu aquesta petita (o gran) ironia. Era això o, directament, posar-me a plorar. M’ha semblat que el sarcasme resultava un mitjà més higiènic a l’hora d’afrontar una tardor que, gràcies a la considerada, honesta i intel·ligent actuació dels nostres governants, ens aboca en massa, indefectiblement, a la més absoluta misèria.