Cap al soberanisme

La manifestació d'ahir de la Diada ha estat un èxit, un èxit, a més del que m'alegro. Malgrat no haver assistit (sóc d'aquests que va acabar decidint si anava o no a última hora, menjat per dubtes existencials de tot tipus), volia que la manifestació fos un èxit. Un contrasentit, que em costarà aclarir.

Jo em sento sobiranista, crec que a Catalunya hem de poder decidir de forma unilateral que tipus d'estat volem, com volem organitzar-nos i que relacions volem tenir amb els nostres veïns. És la fase més clara d'un federalisme més realista. Tal com està demostrant els últims anys, el "pacte federalista" tal com ho hem intentat és impossible. La resta d'Espanya no ens veurà mai com un actor que negocia entre iguals, som una regió d'Espanya i punt, i per tant la sobirania recau en el cos social anomenat "Espanya" i no en dos cossos socials "Catalunya" i "la resta de l'estat espanyol" cadascun d'aquests cossos socials amb sobiranies que negocien com es relacionen i organitzen institucions comunes.

És un obstacle, que hem intentat esbiaixar via acords i negociacions, esperant generositat, i que ha portat al pegat d'un estat de les autonomies simètric i una carrera cap a davant buscant més i més competències, generant, fins i tot, un problema de gestió i eficiència de l'estat del benestar en tota Espanya.

Per tant, crec que l'única via per a un federalisme o per a una independència, o pel que sigui que els catalans vulguem, és assumir que la decisió parteix primer d'una postura consensuada unilateral i que aquesta ha de plantejar-se com unes línies vermelles que no volem cedir, amb l'amenaça que si això no és així, ens autodeterminem.

És una postura que és extrema, però neix de l'experiència, ja acumulada de pactes saltats a la torera, o pitjor encara d'ingerències constitucionalistes que en lloc de garantir drets individuals el que ens imposa un model social que és pitjor que el tenim. I poso per exemple la sentència contra la normalització lingüística.

La normalització lingüística és un constructo institucional per intentar que dues comunitats lingüístiques amb dos idiomes, un d'ells clarament més fort que l'altre, puguem conviure sense que l'idioma sigui un motiu de separació o barrera o una causa de conflicte. I pel que sembla, comparat amb altres comunitats on hi ha diversos idiomes, ens hem sortit bastant bé. Hem evitat altres models, com el basc, on hi ha nens que assisteixen a escoles (espanyoles i españolizantes) i uns altres a ikastolas (basques i vasquizantes), on hi ha una clara fractura entre els "autonomistes" i els "sobiranistes" que porta a dificultats clares per construir consensos polítics i socials.

Hem transformat una debilitat en una fortalesa cohesionant la societat. Però pel que sembla la Constitució Espanyola és incompatible amb aquesta realitat i el nostre constructo institucional. I és impossible convèncer a milions d'espanyols que votin una modificació de la Constitució que faci que un ciutadà espanyol que resideixi a Catalunya tingui l'obligació d'aprendre català si vol utilitzar l'educació pública o si vol treballar en l'administració. Aquesta limitació farà que el nostre constructo institucional i social que ha permès que no hi hagi fractures socials greus o que la llengua sigui motiu real de confrontació política i social, desaparegui o bé vegi limitat el seu efecte.

Est és un exemple, tal vegada el més notori, que l'encaix no pot venir del pacte, sinó d'establir una posició que ens autodetermine i que el cos social que cridem Catalunya (o sigui els ciutadans que vivim a Catalunya, vam venjar d'on vinguem) definim que és el que volem i després ho plantegem de forma unilateral, per poder, si hagués de ser així, plantejar a la resta d'Espanya les condicions en les quals volem (si és que volem) formar part d'un estat anomenat Espanya o en cas contrari anar-nos amb tot el que això significa.

Pot semblar una sortida extrema per a molts, poc entesa fora de Catalunya, però és la sortida que ens deixen. Esperar generositat de les institucions de l'estat i dels dirigents polítics estatals és un absurd. No tenen els incentius per fer-ho, tant electorals (la resta de ciutadans de l'estat creuen que la situació actual ja és bona i pitjor, comença a haver-hi més tendència cap a una recentralización) com d'interès polític i fins i tot personal. Cabria d'una generació política amb un sentit d'estat tan ampli que deixés als grans noms com Lincoln, Churchill o Olof Palme al nivell de nans polítics. I esperar que es constitueixi una generació de genis i estadistes en les elits polítiques és ser un utòpic.

Encara que l'opció sobiranista és extremadament complicada i plena de riscos, el soberanisme opta per què el cos social anomenat Catalunya decideixi el seu futur sense consensuar-ho o pactar-ho amb la resta d'Espanya, i això comporta que puguin decidir-se postures més extremes com la independència pura i dura, és l'única que ens permetrà consensuar el que volem, i que pel que sembla ens dóna opcions més sàvies i correctes que les imposades a través dels acords amb la resta de l'estat (per exemple, la normalització lingüística).

No vaig assistir a la manifestació perquè no sóc independentista, considero que un model federal asimètric és millor que la independència. Encara així, ja renuncio a aconseguir-ho per les vies institucionals que la Constitució ens permet, i per tant considero que la forma d'aconseguir-ho és a través de posicionaments unilaterals, on definim que competències volem compartir i cuales les considerem pròpies, definim que els impostos els recaptem nosaltres i cedim una part de solidaritat interterritorial que sigui pactada i no imposada per fer-ho homogenis a la solidaritat interterritorial que hi ha en altres estats europeus, i plantegem un diàleg d'igual a igual. Encara que un procés d'aquest tipus és més probable que porti a un dur i difícil camí cap a la independència, considero que li manteniment del status quo actual no deixa de ser la prolongació d'una aixecada de camisa i una injustícia encara major.

El divertit de tot això és que les elits socials catalanes (especialment les elits econòmiques) no estan molt per la labor (l'interès general no ha de coincidir, malgrat el que creuen els neoliberals, amb l'interès de la classe econòmica de més alt nivell) i l'elit política, especialment la de CiU, està bastant collada pels interessos de classe que representen. Per tant no esperarem que la manifestació d'ahir vagi a provocar en Artur Mes gens més que incentius per fer gestos de cara a la galeria. No ens enganyem, els veritables sobiranistes no són els que s'atribueixen des del centre dreta català, la portavocía de Catalunya del catalanisme.